Identificació amb la investigació folklòrica (1918 – 1926)

La llavor del folklore aviat va fer niu i l’estudi de la cultura tradicional va esdevenir l’únic centre d’atenció. La tremenda vitalitat que tenia va impedir que restés en la categoria dels iniciats que recollien llegendes, refranys o cançons. Va entrar en contacte amb el món universitari, en concret, amb personatges que es dedicaven a tasques etnogràfiques i etnològiques a la Universitat de Barcelona (de manera especial amb l’esmentat AEFC). (57)

Aquest contacte i unió amb el món de la investigació etnogràfica, etnològica i lingüística més qualificat de Catalunya, es va afermar quan la Secció d’Excursions -llavors ell n’era president- va organitzar durant l’any 1918 unes conferències sobre“Excursionisme i coneixements afins”. (58)

La relació amb investigadors de la categoria de Bosch Gimpera, Batista i Roca, Griera, li va permetre de “contextualitzar teòricament” les primeres intuïcions i dotar-les d’un marc que anés més enllà de la simple recollida feta amb aparença romàntica; (59) així, marcat per l’ impromptu d’A. Griera amb els seu Atlas de Llengua Catalana, va iniciar la realització d’alguns vocabularis; el primer que se li coneix és el de termes dialectals de la comarca de Gandesa. (60)

En la configuració del seu nom “món folklòric” cal assenyalar també la influència primerenca d’Aureli Capmany i de Rossend Serra i Pagès, primera figura en el camp del folklore català en tot el primer terç de segle.

J. Amades assistí a alguns dels cursets que el mestre Serra, com se l’anomenava de manera afectuosa, va impartir a diferents entitats barcelonines com l’Escola d’Institutrius o el Club Muntanyenc de Gràcia. La relació que s’establí entre ambdós va ser molt fructífera i així ho demostren les missives que escrivien, (61) encara que, en algun moment, J. Amades es va permetre de criticar el mètode de treball o l’organització de Serra i Pagès. (62)

Identificat amb la recerca folklòrica, aviat es va involucrar en totes les entitats, projectes (63) o activitats (64) que es feien en el camp de l’etnografia catalana. Aquesta participació va afavorir el seu objectiu inicial de recopilació i alhora l’adquisició de fonaments i horitzons més amplis. Així, per exemple, el marcat historicisme (65) que es vivia en una entitat com l’ACAEP fruit del domini de la prehistòria, va fer que el folklore es veiés com una eina útil per escatir orígens, supervivències que expliquessin les arrels culturals, històriques, etc, de Catalunya (66). Aquesta argumentació va ser assimilada i es va convertir en un dels seus suports teòrics, com s’aprecia en els textos:

  • ” Sentint-nos interessats des de fa molts anys per la cultura popular del nostre poble, i d’una manera més especial encara per aquells aspectes que enclouen un sentit de major primitivisme […]” (67)
  • “Aquest llibre té, als nostres ulls, un doble valor: el d’estudiar un estament dels més primitius i rudimentaris de la societat i el d’estar localitzat en una contrada pirinenca. Un dels oficis que durant més segles ha resistit els embats dels corrents renovadors i que més refractari ha estat a les innovacions és el de pastor. Ha travessat capes i més capes de civilització i sempre s’ha mantingut en un ingenu i encisador primitivisme. El seu estudi permet copsar múltiples plecs de l’ànima humana i penetrar algunes vibracions anímiques en el seu pur primitivisme. Ens atrevim a creure que el pastor és l’ofici i estament social més interessant d’estudi, considerat des del punt de vista etnogràfic, i més avui que abans, ja que no podent-se sostreure al vent de modernisme que trasbalsa la humanitat perd per moments els seu encís i color per a confondre’s amb la buida grisor imperant. L’obra del senyor Vilarrasa, també té d’interessant la circumstància de referir-se a una contrada pirinenca, indret on creiem que radica l’essència de la nostra raça i que caldria estudiar bé sota tots els múltiples aspectes etnogràfics. En ells, possiblement, es troba el moll de l’etnos català. Caldria crear una escola d’estudis pirinencs i molt probablement s’aclaririen moltes boires i nuvolades.  (68)

Apassionat per la recerca folklòrica es llençà a una activitat febril com a publicista (69) estudiós del Folklore català, empenta que el féu començar a recórrer Catalunya (primer sol o amb el mestre Tomàs i després amb l’OCPC) per recollir cançons i d’altres (llegendes, rondalles, etc.). Tenim un testimoni d’excepció de com es ve endinsar en el camp del Folklore: el seu epistolari (70), conservat sols en part (71).

Aquest ens informa de manera precisa dels actius contactes (72) que, a partir de 1921, va mantenir amb estudiosos catalans, peninsulars i d’Europa. Això el féu entrar en les xarxes d’estudiosos (73). L’estudi del seu epistolari ha posat de manifest com el tema central d’aquests primers anys fou el ball i la dansa (74), malgrat que J. Amades recollia tants aspectes com li sortissin, en especial els referits a imatgeria popular (75).

Tota aquesta activitat l’abocà progressivament al camp de la professionalització, tasca que culminà en la confecció del corpus etnogràfic més important de Catalunya i un dels més importants d’Europa.

Fins aquí, hem descrit la intensa tasca que va dur a terme al llarg dels anys vint. El frenesí (76) de les seves activitats folklòriques el portaren a una veritable professionalització, fet que va ocórrer, aproximadament, a partir del moment en què ell i la seva mare van deixar la draperia (77). De fet, el dit popular “Fes de la teva professió la teva passió, i de la teva passió la teva vida” es convertí en la seva divisa.

Abans d’entrar en l’etapa plenament professional cal parar atenció en alguns aspectes de la seva obra, en concret en la mateixa dimensió del treball que feia. Amb massa freqüència s’observa que sols va recopilar i arxivar formes culturals que estaven desapareixent.

Aquesta valoració no s’ajusta a la realitat perquè, malgrat l’intens sentit historicista i arqueològic que impregnava el seu treball (78), intentà moltes vegades anar més enllà de la simple recopilació encara que no sempre ho va aconseguir.

La pròpia vivència (79), la internacionalització de la cultura tradicional, el marcat sentit universalista, li va permetre d’observar el valor real dels mateixos trets, culturalment diferencials davant de possibles uniformitats culturals o dels modes de vida urbà (80).

El fet que les seves obres tinguessin repercussió en aquesta primera etapa fou, en gran part, perquè es van constituir en arxiu vivent de certs aspectes de la vida de molts col·lectius dels país. El comentari de F. Soldevilla sobre un dels estudis ens fa veure la consideració que, en els anys vint, començaven a tenir les seves publicacions:

[…] “El ball de gitanes” mereix també un comentari. És un estudi força ben fet, amb làmines, dibuixos i tonades. És, demés, oportú, en el moment en què el ball de gitanes desapareix en certes encontrades de la nostra terra i sembla voler reviscolar-se en d’altres […] en resum: el treball del sr. Joan Amades ens sembla molt útil i meritori. Ha recollit una sèrie de dades que eren en perill de perdre’s per sempre més. Ha facilitat en gran manera l’obra de restauració d’aquestes danses que alguns vilatgers voldrien fer reviure. Ha donat una base als folkloristes per a futurs estudis i reculls.” (81)

Aquests comentaris ens fan veure que, des dels anys vint, J. Amades era conscient del seu treball. No es tractava sols d’aplegar dades i formes de vida anteriors, ans bé com a fruit de les vivències ateneistes i esperantistes, els estudis de folklore eren una de les múltiples maneres d’incentivar la vida col·lectiva, l’esperit participatiu de la gent, les diferents creacions (orals, plàstiques, musicals…) de les col·lectivitats humanes (82). Caldria pensar que va endevinar algunes de les directrius més recents que defineixen la investigació folklòrica que té el seu centre en l’estudi de l’anomenada “gramàtica generativa” (83) de les col·lectivitats.

Seguint el rastre de les seves publicacions, sorgeixen opinions que ratifiquen aquests plantejaments. Vegem-ne un parell d’exemples:

  • “Llàstima que en un sentit que tan bé parla en favor dels veïns d’aquest poble (Sant Vicenç dels Horts), no hagi sigut per la conservació de molts altres costums que ja no ha pogut viure la nostra generació, en els quals hauríem pogut llegir tota la valor ètnica del nostre poble i salvat ensems un valuós tresor d’art popular, tan inimitable per la seva simplicitat i senzillesa com gran pel seu fecund poder de creació.” (84)
  • “L’etnografia moderna ha arribat a la conclusió que les diferents espècies de literatura tradicional responen a una necessitat col·lectiva i que el seu conjunt és una activitat convenient i necessària dins la constitució i el funcionament social, i que són un element d’utilitat indispensable dins del funcionament orgànic del complex cívic […] La valor inicial de la literatura popular és, doncs, francament utilitària i pràctica i respon netament a una necessitat, no dins del camp espiritual, com pot semblar a primera vista, sinó francament orgànica i funcional.” (85)

L’apropament a les formes de vida de la comunicació i la creació popular, fou el que va motivar que més d’un treball estigués fet, segons els nostres ulls, de manera “asistemàtica”. En bona mesura, és perquè allò que intentar fou presentar, en la seva essència més pura, els materials etnogràfics mostrant-ne la mateixa manera expositiva o comunicativa de la gent, dels subjectes que participen en una determinada manifestació sociocultural. Això ho va indicar en diferents ocasions:

  • “Els conceptes i les idees es barregen i confonen; barrejats i confosos els donem també nosaltres, per tal que mantinguin millor el seu caràcter popular i s’acostin més al sentit que d’ells en té el nostre poble. Així arriben amb més frescor i amb més naturalitat als estudiosos que, interessats en la ciència etnogràfica, poden trobar-hi algun element d’estudi.” (86)
  • ” […] Així mateix és d’observar que hi ha alguns mots els significats del quals apuntem que són diferents, i àdhuc en alguns casos contradictoris. Els donem tal com el poble ens els ha definit, i ens limitem a transmetre’ls com els hem sentits, despullats de tota crítica. Hem observat ja en diferents recerques que no sol haver-hi una coincidència absoluta en la valor dels mots: el constructor els dóna un sentit, i un altre els qui fan ús de les coses; així, per exemple, en les recerques que tenim fetes sobre termes de mar, més d’una vegada ens vàrem trobar que els mestres d’aixa i cala donaven un nom a una peça, que els pescadors i mariners coneixien per un altre del tot diferent.” (87)

Aquesta presentació de dades el portà a ser partidari de la màxima fidelitat en la recollida de documentació, (88) malgrat que aquest tema és un dels cavalls de batalla que existeixen entorn a la seva obra, ja que se l’ha acusat de manca de sistema o rigor en la recollida i/o presentació de dades.

Malgrat que ho tractem més endavant, cal fer una primera reflexió sobre aquestes qüestions. Com a punt de sortida, fixem-nos en un comentari de Sebastià Farnés, membre del jurat del concurs del LPC de l’any1928, respecte a un premi atorgat a J. Amades:

  • “Jo el felicito pels premis dels seus dos treballs. No tinc de perdonar-li res, perquè no hi ha cap agravi ni cap pecat, hi on no hi ha erra no hi ha fretura demanar perdó segons diu el nostre gran Martorell. No puc pas negar-li que vàreig treure esment d’errades de copia i àdhuc de deficiències; però jo no vàreig ésser cridat a corregir sinó a judicar; em preguntaren si’ls seus treballs valien els premis oferts, i jo vàreig contestar la veritat, que valien molt més. En aquesta valoració hi entrava tot, fins les deficiències i errades […]” (89)

Les possibles imperfeccions dels textos foren el resultat de l’autodidactisme. J. Amades va ser sempre conscient de les pròpies limitacions, la qual cosa li va fer veure quina era la seva feina específica, com ho va declarar en diverses ocasions:

” La meva pobra competència no arriba ni en molt a tant, i el tema de llarg i perllongat estudi, que no sóc jo qui el puga fer […] el meu parer és sols el de recollidor i exposador, que altres persones més competents que jo estudiïn, si el tema s’ho val, i que donin la justa importància que tingui.” (90)

Però, i aquest punt ens sembla d’allò més transcendent a l’hora d’emetre judicis sobre la seva producció, les possibles imperfeccions també foren produïdes pel mateix treball, és a dir, ell va arreplegar, gràcies a la seva xarxa d’informadors, la tasca de molts petits folkloristes locals, mancats en la majoria dels casos de metodologia adient en els seus treballs. I és necessari ressaltar que si J. Amades no hagués recollit aquests treballs, aquesta tasca s’hauria perdut. Malgrat això, s’ha de dir que, possiblement, la passió que va dipositar en els treballs li va fer cometre errades: el seu deler (91) per recopilar i publicar el màxim de documents de cultura popular li féu obviar, en algunes obres, les formalitats de la metodologia científica. Problemes de caire divers, que ja aniran sortint al llarg del text, van impossibilitar la realització d’una obra acadèmicament més sòlida.

Com a conclusió d’aquesta etapa, cal assenyalar que, al llarg dels anys vint, es dipositaren els ciments del treball posterior, tant en l’àmbit referit a la metodologia i les fonts d’informació (creació d’una gran xarxa d’informadors) com en els aspectes teòrics, carregats d’elements evolucionistes i difusors. El text resumeix la concepció en la qual es formà i desenvolupà la seva obra:

  • ” La comparació dels materials fills de la tradició d’ací, d’allà i de més enllà ha portat a l’etnografia i al folklore a la deducció de que l’home en un mateix pla de cultura soluciona els problemes d’una idèntica manera arreu del globus, ateses sempre, com és natural les circumstàncies de clima, d’ambient i d’elements i possibilitats naturals que el rodegen; els homes de tots els pobles i de totes les cultures en el seu estat natural, han resolt doncs,els casos de la mateixa manera. Sentada aquesta deducció es va fer evident que l’estudi de la literatura, dels costums i de les creences del primitius ens podien portar a la comprensió del sentit i de la procedència d’aquelles mateixes manifestacions en les classes endarrerides de la nostra societat d’ara. L’aprofundiment, l’anàlisi d’un fet folklòric pot proporcionar dades interessants quant els costums dels aborígens, les influències dels pobles invasors, l’àrea de la seva penetració i el seu grau d’intensitat, així com un nombre incalculable de detalls que hom no pot trobar en els documents escrits.” (92).