La postguerra. La internacionalitat i les grans obres (1940-1959)

Malgrat el fet de no intervenir en el conflicte armat ni en cap activitat de caire polític durant la Guerra Civil, en acabar, van recaure sobre ell algunes acusacions relacionades amb la seva declarada catalanitat (135). L’afer no va anar més enllà: tan sols es veié obligat a treballar mig any de franc al Museu Arqueològic com a sanció (136) i fins ben entrats els anys quaranta (cap el 1945-46) no pogué publicar en català de forma assídua (137).

Al Museu d’Arqueologia, hi restà poc temps perquè l’1 de juny de 1949 (138) es va integrar en la nova organització que es va dissenyar per al Poble Espanyol de Barcelona. Les penoses condicions en què es trobava el país pel 1940 no van impedir l’inici de les activitats etnogràfiques. L’Ajuntament de Barcelona les va potenciar gràcies a la presència en el consistori de T. Carreras i Artau, personatge puntal de la història de l’Antropologia catalana, i A. Duran i Sanpere. L’empenta que donaren fou determinant per a la gestació del projecte del futur Museo de Industrias y Artes Populares (MIAP) del Poble Espanyol.

Per aquest motiu, Ramon Violant i Simorra va iniciar sortides etnogràfiques per recollir objectes amb mires a la formació d’una secció d’etnografia en el futur museu. Aquestes missions van durar tota una dècada.

El MIAP, la resposta més raonable que es va articular en aquells moments per a l’oblidat recinte del Poble Espanyol (139), fou concebut com un espai d’exposició permanent on es combinessin objectes i mostres d’artesania viva, realitzada in situ (140)El projecte va funcionar en alguns aspectes, de manera especial en l’estrictament etnogràfic però el Poble Espanyol va esdevenir aviat un lloc comercial (141).

El MIAP s’organitzà (142), a més dels tallers a l’aire lliure, en dues seccions: l’ estrictament etnogràfica, a càrrec de Violant, i la de gravats i imatgeria (dita també “arte gráfico popular), amb seu a l’IMH sota la responsabilitat de J. Amades, concebuda en bona mesura per ell (143).

Per bé que el seu centre de treball radicava a l’Arxiu Municipal, no per això va abandonar el Poble Espanyol, ja que tenim documentació de la seva presència durant els primers anys de la dècada dels quaranta (144). Posteriorment, a la mort de Violant (1956), es va

fer càrrec, juntament amb Consol Mallofré, de la Secció d’Etnografia. Les activitats d’aquest moment se centraren en adquisició (145) i catalogació de diversos materials com ara d’indumentària (146). Amb anterioritat, també va realitzar diverses sortides (147) que tingueren com a fi primordial la creació d’un arxiu gràfic tradicional, un dels seus gran eixos de treball. La feina es veié minvada pels problemes de salut, cada vegada més importants i també per les dificultats administratives del MIAP (personal, pressupostos) (148).

El fet de participar en la creació d’aquest projecte i de ser responsable de la secció de gravats, li va permetre, malgrat el panorama desolador que oferia el país (149) i el continent europeu en general, continuar la intensa activitat que venia desenvolupant des del 1915 en el camp del folklore (150).

L’incipient moviment etnogràfic català dels anys quaranta va iniciar el camí tenint com a centre l’IMH (151). El fet que aquesta institució ciutadana refongués dos corrents d’estudi com la història i l’etnografia, va fer que sorgís, sota l’ impromptu de Duran i Sanpere (152), una línia específica de treball propera al que avui anomenem etnohistòria. Una mostra d’aquesta orientació són les nombroses conferències radiofòniques que l’IMH va fer a partir de 1944 amb el títolDivulgaciones históricas , en les quals també intervingué J. Amades.

Malgrat que no fou protagonista directe de la formalització institucional dels interessos etnogràfics del moment, la seva presència fou important en la gestació de tot el procés; la seva història personal, la producció i els innombrables contractes foren un dels avals per potenciar, de manera oficial, els estudis etnogràfics a Catalunya.

A més del MIAP, aquests estudis veieren una primera confirmació oficial quan cap el 1944/1945 es creà una “sección de etnografía” del CSIC a Catalunya. Així li ho expressà Duran i Sanpere en una comunicació datada el 2 d’abril de 1945 (EJA):

” Acabo de rebre la comunicació que us adjunto. La nostra Secció podrà començar de moment, només he rebut els acords referents a Col·laboradors: Vos, en Violant i el Sr. Raguer, i Becaris: Capmany, Serra Roselló i Frederic Gómez, de Cervera […] El que també s’ha rebut és l’acord d’aprovació de 16.000 pessetes per a material, publicacions i viatges.”

Les primeres accions van ser, de fet, continuació del que es venia fent en el si de l’IMH a nivell etnogràfic. Van aparèixer nous projectes com el de la formació d’una bibliografia etnogràfica de Catalunya, València, Balears i Rosselló (153) o la creació d’un repertori iconogràfic (154). En tots, hi va prendre part activa (155).

L’activitat creixent va comportar que la Sección de etnografía es transformés en Sección de estudios de etnología (156). Fou sols un canvi de nom ja que, de fet, aquesta fou el motiu per a la creació, el 1947, del Centro de Estudios de Etnología Peninsular – CEEP (157)

No va tenir estructura pròpia, fins ben entrat l’any 1948. Pel 1947, la Sección de Etnología i el CEEP eren el mateix organisme.

La seva tasca, juntament amb la de Violant, es constituí en un dels valors més sòlids d’aquest moviment, en especial per la projecció de treballs a l’interior (158) i a l’exterior (159). Publicacions com El Pessebre (1946) o les ja esmentades d’imatgeria religiosa o les seves sortides etnogràfiques foren exponents de la seva presència pública i de la tasca investigadora. A continuació, presentem un gràfic on es poden apreciar les sortides de les quals es té referència documental (160)

Any/Mes

Lloc

Motiu

Resultats

1945 – 12

Montserrat Festa del Bisbetó

15 fotografies

1946 – 03

Verges Processó Setmana Santa

60 fotografies

– 05

Sant Feliu de Pallerols Festa de “La Matadegolla”

29 fotografies

Olot Estudi d’iconografia i imatgeria betlems

__

Ripoll Documentació Museu Folklòric de Ripoll

__

– 06

Berga “La Patum”

46 fotografies

– 08

Vilanova i la Geltrú Danses de la Festa major

11 fotografies

Sitges Id.

48 fotografies

Vilafranca del Penedès Id.

45 fotografies

– 10

Igualada Arxiu fotogràfic de l’Ajuntament

__

– 11

Caldes de Montbui Estudi lèxic indústria terrissera

__

Berga Id.

__

1947 – 01

Prats de Lluçanès Balls

20 fotografies

Granollers Danses Vallès

28 fotografies

– 05

Mataró Festes de la Santa Creu

20 fotografies

Sant Privat d’en Bas Dansa de Sant Isidre

23 fotografies

– 06

Reus Dansa dels Castells

45 fotografies

– 07

Lloret de mar Processó Marítima

34 fotografies

– 09

Olot Danses. Festa Major

47 fotografies

Tarragona Id.

42 fotografies

1951 – 01

Pina (Mallorca) Representació de Plç. Adoraciódels Sants Reis

21 fotografies

Monistrol de Montserrat Ball del “Bo Bo”

10 fotografies

– 02

Valls Festes de la Candela

21 fotografies

L’activitat institucional i individual que portava a terme es veié interrompuda bruscament: un atac d’hemiplegia el va deixar impossibilitat del cantó esquerre (161). Aquesta paràlisi venia a complicar-li més la vida. Els averanys presagiaven mals moments (162).

Es resistia a restar en estat de postració i amb una gran força de voluntat va superar els inconvenients de la nova situació. Va continuar al peu del canó de la investigació, encara que se’n va ressentir. L’esperit jovial i l’optimisme davant les adversitats li permeteren tirar endavant i superar-ho (163), malgrat que l’hemiplegia li deixà seqüeles.

Escriure a màquina, feina més o menys fàcil fins aquell moment, va ser quasi impossible. La Consol i el Pere Busquets, més que mai, es convertiren en les persones sobre les quals va recaure la pesada càrrega de les correccions, repàs d’escrits, etc.

En el bienni de 1947/1948, el treball va disminuir, no així les relacions amb altres investigadors (164). Pel 1948 l’Instituto Español de Musicología del CSIC el va nomenar col·laborador honorari del centre (165). També aquest any va presentar un treball al “Premi Marià Aguiló” de l’IEC anomenat Glossari d’oficis tradicionals , que no va aconseguir cap premi (166).

Pel 1949 la millora de la salut era ja un fet (167). A partir d’aquest moment va entrar en l’etapa més esplendorosa. Començaren a aparèixer les obres de més envergadura. Tanmateix, nombrosos estudiosos (168) i institucions europees i americanes es posaren en contacte amb ell per demanar assessorament sobre diferents temes. La personalitat extravertida, el caràcter afable i servicial va contribuir, en bona mesura, a l’establiment i consolidació d’aquestes relacions. Més que en cap moment de la seva vida es va posar de manifest l’esperit universalista, herència esperantista. No sols la seva persona era present

en els fòrums internacionals sinó que Catalunya (169), en aquells moments tan greus i durs de la seva història, refermava la seva presència en l’exterior com un territori amb entitat històrica pròpia.

Aquesta és una de les raons de més pes per reivindicar l’obra de J. Amades, globalment considerada. La certesa de ser la persona més entesa en folklore català era present en els medis etnogràfics d’aleshores (170). Això es va veure confirmat amb la publicació de les seves grans obres de recopilació: Costumari Català (1950-1956) i Folklore de Catalunya (1950-1969). En elles va abocar-hi l’ingent documentació que havia aplegat al llarg dels anys.

Fou l’empenta definitiva al prestigi que havia aconseguit a través de molts anys. Van tenir moltes lloances, tant d’investigadors i entitats, com en reunions internacionals (171). La calorosa acollida amb la qual foren rebudes la recullen les paraules de F. Krüger sobre el Costumari Català.

“[…]Revélense al lector ya experimentado también las diferencias entre los aspectos que parecen ser comunes al folklore de los pueblos europeos y otras costumbres más bien propias de Cataluña[…]tales aspectos [son]los que evidencian el destacado interés que los materiales recopilados en los dos tomos del Costumari presentan a la futura investigación comparativa […] Pues hay que advertir que el autor no se contenta con una mera enumeración cronológica d las costumbres relacionadas con la vida colectiva del pueblo; procura más bien hacer vivir o resucitar todo el ambiente multicolor en que nacieron y que las rodea. Así, utiliza largamente el refranero y la canción popular como medio apropiado para ilustrar el carácter de determinadas costumbres, creencias y tradiciones; presenta minuciosas descripciones y excelentes esquemas de los bailes que a ciertas fiestas, ceremonias y actos profanos dan una nota particular […] [que proporcionan] al investigador experimentado una idea del interés que presentan las observaciones de nuestro autor para la etnografía catalana (tan rica en antiguos vestigios culturales) y desde el punto de vista comparativo.” (172)

Per la seva banda, A. Van Gennep, en rebre un dels volums d’aquesta obra, va comentar:

” Mon cher ami, J’ai reçu hier votre magnifique 2ème volume, et vous félicite de tot mon cour pour ce corpus de renseignements, surtout pour l’analyse des rythmes et des pas de danses, qui est tellement évocatrice de la réalité lointaine .”(173)

El prestigi d’aquestes obres va consolidar les relacions amb l’exterior. Com mai, començà a rebre nombroses ofertes per integrar-se en associacions, escriure en revistes (174), etc. Fou nomenat membre i/o soci de diverses corporacions científiques europees i americanes.(175) Aquesta projecció exterior assolí una fita important quan li fou concedit, el 1958 a Palermo, el segon premi del Concorso Internazionale Folclorístico, intitulat Giuseppe Pitré atorgat per l’Azienda di Turismo per Palermo e Monreale; era concedit als estudiosos o entitats més sobresortints en l’estudi i la investigació de la cultura popular i tradicional. Així mateix, tot això afavorí la seva participació, al llarg dels anys cinquanta, en diferents congressos i reunions científiques internacionals.

A continuació, presentem una relació als quals va assistir en persona (A) o envià comunicació (C):

Any

Festival/Congrés

Ciutat

Comunicació

1952

Congrés de Folklore Musical (A)

Palma de Mallorca

Les danses d’espases i balls de bastons a Catalunya.

1953

Festival National des Chants et des Danses Populaires (C)

Biarritz

Cançons i danses dels pastors pirinencs.
Congresso di Studi Etnografici Italiani; Mostra d’Oltremare e del Lavoro Italiano del Mondo (C)

Napols

La torre vivente a Catalunya

1954

Congresso Internazionale
di Musica Mediterranea (A)

Palerm

Simbolismo delle Danze Catalane.
Strumenti di Musica Popolare in Catalogna.
La Canzone Ritmica Catalana.
International Congress of Folklore (C)

Sao Paulo

Qué se entiende por hecho folklórico.
Congresso Internazionale
di Etnografia del Mare (C)

Napols

Rito di construzione di una barca.
International Folk Music Council (C)

Edimburg

Dances and songs of the Pyrrenean sheperds.

1956

Congreso de Etnografía y
Folklore (A)

Braga

Prácticas mágicas para provocar lluvia.
Congresso Nazionale delle
tradizione Popolari (C)

Sardenya

Un aspecte de la Cultura Catalana a Sardenya

1957

Congresso Italiani di Folklore (C)

Chieti

La recerca de contes
Congrés Internacional de
Pessebristes (A)

Barcelona

Protohistoria del Pessebre;
Organografia pessebrista;
Mitologia de les figures
de Pessebre.

1958

Col.loqui Internacional d’Etnografia Leite de Vasconcellos (A)

Porto

Sobrevivencias de ritos de incineración en el cuento.
Danzas mágicas femeninas.
Supervivencia de costumbres arcaicas en el cuento.
Festival International de la Marionette (A)

Lieja

Le Théâtre de marionettes
en catalogne.

Al llarg d’aquesta dècada va seguir adquirint documentació folklòrica de qualsevol tipus i àmbit geogràfic (176) però fou la rondallística el camp que acaparà més la seva atenció. Si els primers anys foren la dansa, la música, el costumari, la imatgeria, els seus temes centrals, a l’etapa de postguerra fou la rondallística el centre dels afanys inquisitius, (177) com així ho confirma l’intercanvi epistolar que mantingué amb els destacats investigadors internacionals d’aquesta matèria. Així, va mantenir contacte amb personatges de la categoria de S. Thompson, (178) R.S. Boggs,(179) K. Ranke, (180) i d’altres. Però fou amb l’investigador alemany W: Anderson (181) amb qui la relació fou més activa.

La comunicació entre ambdós fou fruitosa, fins al punt que els treballs de J. Amades reberen una important aportació teòrico-metodològica d’Anderson, com ja veurem.

D’aquesta manera, la seva feina entrà en estreta connexió amb els interessos de caràcter comparativista dels esmentats autors, en general, de l’Escola Finlandesa, també coneguda com del Mètode Històrico-Geogràfic. (182)

En el camp de les publicacions, a més d’uns quants articles, (183) cal destacar el volum I de Folklore de Catalunya , dedicat íntegrament a aquest tema, i l’obraContes Catalans (París, Ed. Erasme, 1957), (184) que va aparèixer com un volum més de la col·lecció Contes des cinq continents , dirigida per Paul Delaure. (185)

Entrar en les xarxes internacionals d’estudiosos de la rondallística (186) va fer que el volum del,Folklore de Catalunya dedicat a aquesta temàtica es convertís en peça de consulta obligada per a molts investigadors adscrits a l’escola esmentada. De la consideració que va adquirir l’obra són eloqüents les paraules següents de W. Anderson (Kiel, sense data, EJA):

“Nous voyons qu0il s’agit ici d’une publication folklorique extrêmement importante -d’un trésor de contes populaires qui ne doit être ignoré par aucun spécialiste. Mais c’est précisément la richesse fantastique du recueil catalan qui en rend l’usage difficile. Si je voulais donner un bref résumé de chacun des 2215 numéros (comme c’est l’usage depuis Reinhold Höhler […], je devrais écrire toute une brochure de dimensions considérables, donc je dois y renoncer. Mais si un spécialiste se met à y chercher des versions d’un certain conte populaire -comment les pêchera-t’il de l’océan du livre catalan?”

Participar en aquest moviment d’estudi va afavorir la rebuda d’un encàrrec, per part de l’UNESCO, per a l’elaboració d’una bibliografia i una classificació de la rondallística catalana. (187) Anderson, interessat en la sistematització de la rondallística catalana, el va alliçonar en diferents ocasions. Vegem-ne dos exemples:

  • ” Vous me priez de vous expliquer clairement, quels contes sont exclus du système d’Aarne-Thompson. Hélas ! C’est presque impossible ; il faudrait un nouveau Raymond Lulle pour vous fournir toutes les définitions, distinctions et classifications que vous désirez [.] si un conte éveille vos doutes, envoyez-m’en un bref résumé, et je vous répondrai [.]pour faciliter votre travail, j’ai l’intention de faire une révision de votre « Rondallística » [.]. (188)
  • « [.] En parlant des animaux, des plantes, etc. , vous devriez faire usage de la nomenclature française ; s’il s’agit de termes rares et spéciaux qui manquent dans les dictionnaires, vous pouvez conserver le nom catalan, en y ajoutant entre deux parenthèses.

Les noms latins scientifiques sont utiles, mais non pas indispensables. Quant aux traditions sur les localités submergées ou englouties par la terre, il suffit de les registrer tout ensemble, sans consacrer à chaque localité un numéro spécial. » (189)

La preocupació d’altres països i estudiosos per la rondallística catalana i per l’obra de J. Amades es va veure reflectida mesos després de la seva mort quan en el Congrès International des Investigateurs des Contes Populaires (Kiel-Copenhague, agost de 1959), es va discutir allò que s’havia de fer amb la tasca que J. Amades portava a terme sobre la classificació dels contes catalans, tasca que quedà incompleta per la seva sobtada mort. Malgrat l’extensió de la nota, en el congrés es van exposar les opinions següents:

” La question du catalogue des contes catalans, ainsi que celle des manuscrits et livres de M. Amades, fut discutée et, ensemble avec d’autres questions importantes déléguée à un comité spécial. Préalablement il fut constaté:

  • Pour rédiger la catalogue des contes catalans, il n’est pas assez d’avoir sous les yeux les fiches et les livres imprimés : c’est que sur les fiches les contes non-publiés sont bien résumés (ainsi qu’on peut les reconnaître), mais sans indication des pages du manuscrit où l’on en peut trouver l’original.
  • Avant tout, il faudra donc ordonner les manuscrits originaux, les paginer et le conserver toujours dans le même ordre.
  • Puis il faut confronter toutes les fiches avec les originaux et marquer sur chaque fiche la page du manuscrit original.
  • Cette pagination et cette confrontation sont des tâches assez compliquées, et il faudra peut-être envoyer à Barcelone (pour quinze jours au moins) un spécialiste pour les exécuter.
  • On a pensé aussi à faire des microfilmes de tous les contes non-publiés de M. Amades, mais ce serait une entreprise assez coûteuse.
  • Quant aux recueils imprimés de contes populaires catalans qui se trouvent dans la bibliothèque de M. Amades, ils devraient rester à Barcelone ainsi que les manuscrits originaux jusqu’au moment où le catalogue sera achevé. Si Mme. votre sour a l’intention de les vendre, je la prie de les vendre seulement à quelque institution barcelonaise accessible aux savants [.].
  • A présent, la tâche principale de vous et de Mme. votre sour sera celle de conserver tous les manuscrits et toutes les fiches de M. Amades, ainsi que tous les recueils de contes catalans qui se trouvent dans sa bibliothèque, sans que rien en soit perdu -202 fiches sont encore chez moi ; je vous les renverrai plus tard.

Soyez persuadé que moi et les autres folkloristes, nous éprouvons trop d’interêt pour cette affaire pour renoncer a sa réalisation. » (190)

Les propostes no van arribar a bon termini ja que, poc després, Anderson també moria i desapareixia així la persona que millor coneixia de quina manera es trobava l’assumpte.