La professionalització (1926 – 1939)

Els problemes de visió es van anar accentuant (93) però, així i tot, aquesta fou una dècada sortosa. El matrimoni amb l’Enriqueta Mallofré el 1931 i la professionalització de la seva tasca investigadora, (94) posada de manifest en la publicació de grans obres, la realització d’ambiciosos projectes i la presència i prestigi públics que assolí, (95) són una mostra d’aquesta nova situació.

Més que mai es va convertir en la figura que va difondre per tots els racons de Catalunya les característiques culturals pròpies (96). El seu caràcter afable, generós, la seva loquacitat van fer que se’l requerís en moltes ocasions i actes (97), i que es convertís en la persona més entesa en cultura tradicional del país (98).

El prestigi no va cenyir-se tan sols a Catalunya, ans bé i gràcies als continus contactes epistolars, es va estendre per la resta de l’Estat (99) i el seu nom fou més conegut a Europa (100).

La reputació li va venir, sobretot, per dues actuacions concretes. D’una banda, les xerrades setmanals a Ràdio Associació de Catalunya (RAC) i, de l’altra, la publicació de la col·lecció “Biblioteca de Tradicions Populars” (BTP), juntament amb d’altres, per exemple, “Costums Populars de Barcelona” (101), “Les Diades Populars” (102).

Les xerrades radiofòniques (103) van servir perquè el seu missatge s’endinsés a tots els indrets de Catalunya, i de manera especial, a Barcelona. La seva veu atenorada, la passió i el saber aixecaren nombrosos i fervents admiradors. Les xerrades versaren sobre els seus centres habituals de treball: així, al llarg de 1937 va dedicar nombroses intervencions al llegendari urbà de Barcelona. El testimoniatge ens permet veure les repercussions entre al població (Sr. Ll. Fernández, Barcelona 13 de desembre de 1937. EJA):

” Senyor En Joan Amades. El meu fill que cada dijous escolta la vostre passejada llegendària pels carrers de Barcelona, em diu vos pregunti si ço que conteu es escrit en algun llibre o bé són apunts històrics que vos teniu recopilats. Cas de que algun llibre es fes ressò, tindríeu la mercè de comunicar-meu?” (104)

La segona actuació anunciada fou la Biblioteca de tradicions populars (BTP). Es tracta de la mostra més patent del nous aires de la seva tasca; es va constituir en aparador de l’amplitud investigadora que portava a terme. A J. Amades, li va esdevenir el mateix que a molts escriptors quan, molt sovint, l’argument els arrossega cap a noves situacions. La BTP el conduí a un dinàmica cada vegada més frenètica. El compromís i la peremptorietat d’aparició dels volums van provocar que treballés i recollís documents com mai.(105)

L’intent de voler presentar el major nombre de manifestacions de la cultura popular el portà a tractar molts temes, agrupats sota algunes unitats temàtiques: Art Popular, Llegendari, Enigmística, Barcelona. La diversitat provocà un diferent tractament de les fonts i de la realització. Des de la nostra perspectiva actual, es podria augmentar la necessitat d’una major especialització, per tal d’aprofundir en una àrea específica, sense intentar abastar molts aspectes alhora.

La BTP (106) va veure la llum el 1933 i acabà de publicar-se el 1939. Va aconseguir el total de 42 volums, l’objectiu central fou la difusió i el coneixement de diferents manifestacions de la cultura popular catalana, i arribà a convertir-se en la publicació periòdica de més gran durada i nombre de volums de la història del folklore i l’etnografia catalanes. Altres intents (107) no van tenir tanta continuïtat i èxit.

Aquesta publicació va significar també l’abandó d’altres activitats remuneratives per viure exclusivament dels estudis i les publicacions. Va treure la publicació com una subscripció; es tractava d’un fet totalment nou en l’ambient i en les annals del folklore català. Hi van col·laborar de forma activa la seva dona i la seva cunyada en l’organització i en la distribució. Els objectius de la BTP resumeixen a la perfecció els seus interessos i centres d’atenció. Així l’opuscle d’abonament deia:

“ Aquesta empresa no respon a cap fi editorial ni comercial, sinó solament a la inquietud espiritual d’aportar al corpus de la cultura catalana valors humils tinguts fins avui gairebé en absolut menyspreu a casa nostra, als quals dedica especial atenció la moderna especulació científica, i que constitueixen documents de gran valor per a l’estudi del nostre etnos.”

“Més de quinze anys d’inquieta recerca, ens han permès de reunir una gran quantitat de dades sobre la saviesa popular del nostre poble, les quals creiem convenient de donar a conèixer [...] el tema no és encara gustat per la multitud, i això ens obliga a fer-ne un tiratge curt, destinat només als erudits i esperits selectes, l’ajut dels quals demanem per a fer possible la nostra empresa [...] Abarcaran (els temes) els tres grans aspectes del folklore: la llengua, representada per proverbis, endevinalles, jocs de paraules, etc.; els costums, estudiats sota diferents aspectes, i les creences de diferents ordre.”

“Dedicarem major atenció al primer dels tres aspectes, o sia, la literatura oral, que sempre ha estat objecte de les nostres preferències. Dintre d’aquesta especialitat, el refraner serà el tema més afavorit, puix pensem dedicar diferents volums dedicats als proverbis, ben ordenats, classificats i explicats, mentre ens serà possible.” (108)

Els temes de la BTP eren diversos i, malgrat la varietat, el corpus documental que va oferir fou important, ja que va presentar aspectes històrics i etnogràfics insospitats com ara la història del carnaval urbà de Barcelona i la seva influència en l’estètica i la moda urbana del segle passat.

Aquesta col·lecció es va complementar amb la que va començar a publicar a partir de 1937, Narracions Populars i la del 1938, Art Popular . A la declaració d eprincipis de les Narracions , tornà a presentar-hi les seves constants d’acció: deixant de banda el sentiment romàntic, renaixentista, que impregna tota la declaració, es fa necessari destacar l’èmfasi que apareix en la crida per tal de no perdre els trets d’identitat cultural propis i diferencials catalans.

“ Corrents renovadors s’emporten per sempre costums i tradicions seculars que constitueixen una de les fibres més arrelades del nostre etnos i que contenen en si una de les majors valors espirituals del nostre poble. Voler fer reviure allò que la ventada s’ha emportat fóra temerari, car el passat difícilment torna en matèria de costums i allò que ha estat és impossible que torni a ésser. Però, si el seu restabliment és una temeritat, la conservació del seu record és un deure ineludible i urgent. Els nostres fills no sabran ni la meitat del que nosaltres sabem del nostre tresor tradicional, i als nostres néts ja no els arribarà res. Cal que recollim i expliquem allò que hem sentit, que hem vist i que hem practicat, per fer-ne arribar la perfumada aroma fins a les generacions que ens seguiran, les quals si no ho fem ens en demanaran un compte ben estret.

Per mitjà d’aquesta crida ens adrecem als amants de les nostres tradicions seculars de la terra, als qui senten la vibració espiritual del nostre vell art, rústic i popular, però no per la seva simplicitat mancat d’una forta emoció, i als qui són sensibles a l’emotiva subtibilitat de passades consuetuds.” (109)

La tasca que desenvolupà durant aquests anys va ser realitzada en el marc d’institucions i empreses relacionades amb la recopilació del folklore català: el Centre Excursionista de Catalunya, l’Obra del cançoner Popular de Catalunya, el Museu Arqueològic / Poble Espanyol. Vegem-les una per una.

Centre Excursionista de Catalunya. Secció de Folklore.

Hi va participar de manera intensa; en diverses ocasions va ostentar càrrecs directius: el 1928 n’era vicepresident (110), de 1932 a 1935 vocal (111) i el 1935 president (112). El seu dinamisme va aportar una bona dosi de vitalitat a la secció. D’aquesta manera, quan, el 1932 i el 1935, va plantejar-se’n la reestructuració i reactivació, ell va ser part vital d’aquest procés (113).

A més de l’activa participació en tots els actes que organitzava la secció de folklore o l’entitat en general, cal destacar la col·laboració amb Pau Vila i Josep Colominas, la qual va aconseguir donar forma als antics interessos de J. Amades entorn a la imatgeria popular.

Amb centres d’estudi diferents però units per un mateix interès, tots tres investigadors va constituir-se en grup de recollida i estudi entorn la imatgeria popular catalana (114). Harmònicament amb les accions que desplegaren figures com Batlle o Baldelló en favor dels goigs o d’altres manifestacions de la imatgeria popular, la secció de folklore va crear el 1929 una Agrupació de Mantenedors dels Goigs (115) que va arribar a ser una de les principals activitats de la secció fins a la Guerra Civil (116).

El resultat més plausible del treball d’equip d’aquests tres investigadors fou l’edició d’una col·lecció, única en el gènere, d’” Imatgeria Popular Catalana” . Al llarg dels anys trenta, Vila, Colominas i Amades van publicar Les Auques i Els soldats i altres papers de rengle (117). En solitari, va publicar, dins la mateixa col·lecció, Gegants, nans i altres entremesos (1934) (118)Xilografies gironines (1947), Els ex-vots(1952), Imatgeria religiosa (1947), Els goigs (1948) -aquestes dues en col·laboració amb J. Colominas.

Obra del cançoner Popular de Catalunya (OCPC)

La vinculació a aquesta iniciativa fou tan sols un projecció dels anyencs interessos en el camp de la cançonística (119). Hi va participar des dels inicis (120). Amb el temps entrà a formar part dels investigadors que l’OCPC enviava per tot Catalunya per a la recopilació del fons cançonístic propi (les anomenades missions). Així, allò que des del 1921-1922 havia anat fent de manera espontània i sense un objectiu concret, a partir de 1927 començà a adquirir aparença de professionalitat. Les missions les feia, en general, en companyia del mestre Joan Tomàs el qual es convertí, en bona mesura, en el pigal l a causa dels greus problemes e visió de J. Amades, fins el punt que moltes de les comunicacions que enviava a la família eren escrites per Tomàs (121). Recordant aquelles sortides, molts anys després va escriure:

“ Durante once veranos consecutivos, comprendidos desde 1920 a 1931, dedicamos unas semanas especialmente a la búsqueda de música tradicional en laborioso y nada fácil trabajo de campo. Durante este tiempo recorrimos comarcas enteras comprendidas desde las altas y nevadas cumbres de los Pirineos hasta las tórridas playas castellonenses, y hemos consultado centenares de personas: pastores, campesinos, obreros, marineros, etc., que nos hicieron la gracia de hacernos partícipes del don de su saber humilde de valor eterno. Durante esta misión humanística, llamando casi de puerta en puerta, pidiendo una limosna de canción, anotamos más de diez mil melodías, entre las que figuran todas las especies de la música, desde la cantinela infantil incongruente en sus palabras y casi sin tonada, pero de imponderable valor etnográfico, hasta la pintura fonética y musical del canto de las aves, desde el pregón del vendedor callejero, hasta la danza instrumental extensa y compleja salida del rústico instrumento de un músico analfabeto de música [...]” (122)

Les missions que J. Amades realitzà per a l’OCPC foren les següents: (123)

ANY

DATA

LLOC

1927

gener/juliol

Vilanova, Montblanc, Begues, Sant Quintí de Mediona, Sant Pere de Riudebitlles.

maig

Tortosa, Aldover, Ripoll.

juliol

Calella.
1928

gener

Vendrell, Tora, Sant Jaume dels Domenys, Sant Pere de Torelló.

19 de juliol a 23 d’agost

Figueres, Alt Emporda.
1929

gener/març

 Vila-rodona, Girona.

maig

Maçanes.

17 de juliol a 1 de setembre

Comarques lleidatanes: Coll de Nargó, Ponts, Guissona, Agramunt, Balaguer.
1930

23 de juliol a 15 d’agost
i 25 d’agost a 15 de setembre

Artesa de Segre.
Balaguer.
Lleida i entorns.
1931

10 d’agost a 30 de 30 de setembre

Baix Llobregat, Lluçanes, Maresme, Castelló.
1932

26 de maig

Valls.

4 de juny
19 de juliol al 12d’agost i 25 d’agost al 12 de setembre

Aiguafreda.
Terres lleidatanes de la franja catalano-aragonesa.
Les Garrigues.
La Segarra.
1933

4, 5, 6 de novembre

Graus.
1936

20 de gener

Moia.

El fruit més elaborat i sobresortint de la participació a l’OCPC fou la publicació, el 1936, del Diccionari de la dansa, realitzat en col.laboració amb el mestre Francesc Pujol, director de l’OCPC; es tracta d’una obra d’alta qualitat tecnica (124) i que va restar incompleta ja que no se’n va poder continuar la publicació. Aquest treball va demostrar els seus antics interessos lexicografics i la solvencia del que tenia entre mans (125). A més, fou una prova més de la vitalitat de l’obra i de la musicologia catalana dels anys trenta (126).

Una vegada finalitzada l’obra de l’OCPC, J. Amades va continuar treballant en el tema de la música popular, com es pot comprovar en la seva bibliografia, encara que era més un treball de despatx que de recerca directa, en part pels problemes físics que va patir al llarg de la postguerra.

Museu d’Arqueologia i Poble Espanyol

El reconeixement no va tenir tan sols per part de la societat civil o de les anteriors entitats, sinó que va tenir la recognició oficial i academica a partir del 1935. En aquest moment gracies als interessos etnologics de P. Bosch Gimpera i els seus deixebles (Pericot, Serra Rafols, Castillo, etc.) es va crear en el Museu d’Arqueologia de Barcelona una “secció d’etnografia”, entesa com a complement imprescindible per a la arqueologia i la prehistoria.

De l’existencia d’aquesta secció, se’n tenen poques notícies. Els fons tenien procedencia diferent: objectes recopilats per l’AEFC – pel projectat i frustrat Museu d’Etnografia de Catalunya (127), els quals passaren posteriorment a la secció etnografica del Museu d’Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol de Barcelona-, diverses adquisicions, per exemple la compra per part de Bosch Gimpera de la col.lecció d’art africa del general Núnez del Pardo (128).

L’antiga gran amistat amb Bosch Gimpera (129) i la reconeixença a la seva tasca sembla que foren determinants en l’elecció com a conservador de la secció. No es coneix amb exactitud la tasca realitzada durant els anys que va estar vinculat al museu d’Arqueologia (130); es tenen algunes referencies del període que correspon a la Guerra Civil. Quan va esclatar, la poca visió el va lliurar de participar-hi, la qual cosa el va permetre de continua treballant. Així, per exemple, publica bon nombre d’articles a La Humanitat. Mentre va durar l’enfrontament, estigué a cavall entre el Museu d’Arqueologia i el Poble Espanyol (131).

Sembla ser que la feina que feia al Poble Espanyol era la de seleccionar, de cara a engruixir el fons de la secció etnografica, els materials que arribaren com a fruit d’algunes requises.

Deixant de costat aquestes institucions, puntualitzem algunes qüestions sobre aquest període. Com es pot veure, la vitalitat i la intensitat que posava en el treball eren sorprenents. Si els anys vint es van constituir en el naixement de la vocació, els trenta van ser els de la definició del projecte científic. Tant la metodologia com els ambits van quedar perfectament delimitats i identificats, malgrat la diversitat de temes que tracta. Pel que fa a la primera cal assenyalar que va fer servir la recollida directa i la informació rebuda per carta (132). Encara que J. Amades s’inclinava més per la primera (133), la segona li aporta nombrosa documentació, com ja hem dit en una altra part d’aquest estudi.

Així, la intensa relació epistolar  va permetre que rebés abundoses notícies i dades dels seus habituals “informadors epistolars” com, per exemple, J. M. Vilarnau Cabanes (Santa Maria de Marles), Gustau Galceran (Vilanova i la Geltrú), lluís Farando de Saint Germain (Barcelona), Sara Llorens de Serra (Pineda de Mar), E. Junyent (Vic), T. Raguer (Ripoll) com també d’institucions, parroquies, cases comarcals, etc.

Pel que fa als ambits d’investigació, podem anomenar els següents: cançoner, imatgeria i calendari com a eixos troncals. Rondallística, llegendari i a altres manifestacions com a temes secundaris, que no vol dir subsidiaris, ja que la seva obra adquireis matisos infinits.

Graficament, podríem representar-ho així:

quadre02