Vers una valoració de l’obra de Joan Amades

Aquestes anotacions pretenen tan sols conjuminar algunes reflexions, a tall de cloenda, sobre la seva figura i l’obra, motiu de polèmica i de punts de vista oposats en nombroses ocasions. Val a dir que, malgrat les discussions i les crítiques, encara avui són escassos els estudis seriosos dedicats a l’anàlisi de la seva producció amb la minuciositat que cal. Aquestes reflexions, així com tot el treball, volen ser un estímul més per tal de fomentar aquesta recerca.

Qualsevol estudi crític requereix, com a mínim, el coneixement de variables diverses, que són, com a mínim, tres: conèixer l’home, els seus objectius científics i el context històric i de disciplina precís en el qual es desenvolupa la investigació. Vegem-les:

L’home

J. Amades neix i creix a Catalunya i la Barcelona de la fi de segle i de les primeres dècades del nostre segle. Viu en un món de fortes diferenciacions socials, econòmiques, culturals… Sorgeix perfectament incardinat en la cultura obrera i popular, força diferent de la cultura burgesa i acadèmica. No es pot dir d’ell que fos un d’aquells “joves modernistes o noucentistes”. Tot al contrari: era un jove llibreter de vell, del Raval barceloní, ple d’inquietuds. La cesura era tan forta que, fins i tot en la fracció socio-econòmica en què va créixer, hi havia profundes diferències entre l’obrerisme de tarannà anarquista i catòlic.

No ens ha de semblar estrany l’autodidactisme en un món de contrastos tan marcats, on el nivell d’escolarització era molt baix. Malgrat l’esperit de lluita, del tremend esforç de superació realitzat per incorporar-se al món acadèmic i científic (és significatiu que mai no va pertànyer a cap de les grans entitats culturals barcelonines) la manca d’estudis li fou sempre una rèmora. Amb molta intuïció va acumular grans dosis de saviesa en diferents assumptes. Però la manca d’una sòlida formació va impossibilitar, nombroses vegades, acabar de formalitzar, aprofundir i organitzar els estudis de manera més rigorosa i científica. (195) Això va condicionar que molts treballs no poguessin créixer fins on hauria estat desitjable.

Si afegim els problemes purament físics podem arribar a comprendre millor el perquè de les llacunes metodològiques que sorgeixen en moltes de les obres. Els problemes amb la vista que, amb el temps, s’accentueren molt fins arribar a la quasi total manca de visió, propiciaren que la seva eina principal fos la memòria. Era prodigiosa per bé que, en els darrers anys de vida, el féu confondre alguna dada i homogeneïtzar algunes narracions, com declarà Joan Tomàs. A més, l’hemiplegia vingué a complicar molt més la situació.

Els objectius

La seva tasca bàsica fou la recopilació d’alguns aspectes de la cultura popular en estat de transformació o a punt d’extinció. Aquest plantejament s’ha de tenir sempre present per entrar en contacte amb els seus materials. En tot moment va ser conscient del seu rol i ho va proclamar en nombroses ocasions.

  • Fins que a tot Europa no s’hagin recollit per mitjà del cinema sonor i quan es compti amb aquesta base d’estudi, fins que no sorgeixi un folklorista prou preparat per a capir-ne tot el seu abast per tal de treure’n les degudes conseqüències, no es podrà tractar seriosament i amb base científica aquest tema [.]” (196)
  • “Mentre esperem que arribin investigadors i estudiosos degudament preparats per a poder constituir-se en orfebres del nostre folklore, cal que una legió de voluntaris, esperonats per l’afany de servir la pàtria i la cultura universal, s’afanyin a collir i recollir les pedres valuosíssimes que més tard seran convertides en joies, puix que si esperem fer-ho quan tinguem els artistes que puguin treballar les pedres en brut, ja haurem fet tard i ja no trobarem la matèria prima laborable; a nosaltres ens està destinat, doncs, de recollir i fornir els materials que uns altres aprofitaran.”  (197)

A més, s’ha de tenir present l’articulació teòrica i acadèmica deficient del folklore i l’etnologia al nostre país, la qual cosa facilità que J. Amades es fixés uns objectius molt concrets. (198)

El context científic i social

Amb molta freqüència, en el moment d’historiar una disciplina, s’obliden l’instant precís en què es desenvolupà tal o tal altre treball, i se supediten els discursos a les organitzacions o estructuracions del món científic i social actual. Aquesta actitud obvia les concepcions concretes que mouen els estudiosos o les societats en determinades ocasions.

El moment científic, etnològicament parlant, en el qual es formà i portà la investigació i producció, va estar marcat per l’ historicisme, és a dir, no per l’observació de la societat en els aspectes més dinàmics (moviments de població, estructures cognitives, etc.) sinó per veure la cultura d’un grup en clau històrica. Així, quan començà a treballar, la ciència etnogràfica estava supeditada a l’estudi dels orígens i l’evolució de la cultura humana.

L’ historicisme de Bosch Gimpera, Griera, Carreras Artau, Batista, etc. , fou cabdal per a ell. El seu historicisme s’accentuà quan entrà en relació amb els investigadors adscrits a l’Escola Finesa de la rondallística. (199)

Aquesta visió decantada a l’esbrinament de la fisonomia cultural de Catalunya influí el seu pensament i la seva tasca, en tots els àmbits i sentits:

Hi ha un ball que s’escapa del que hem comentat: el de Bastons, sobretot quan és realitzat per vells. Nosaltres coneixem més de cent balls de bastons diferents, es pot dir tots vius. Un estudi sobre les particularitats de la indumentària, àrea de cada un dels balls, probables orígens, còpies d’unes colles de les altres, instruments emprats, particularitats dels tipus de la Catalunya Vella i la Nova, comparació amb les variant estrangeres, les pròpies dels pobles europeus i les que ballen els primitius; referències històriques que se’n puguin trobar, i tants i tants d’altres aspectes, pot constituir un bon tema de recerca i una aportació als estudis folklòrics i etnogràfics al mateix temps que de lluïment.” (200)

L’ historicisme li féu veure la cultura popular com un continuum en el temps: acollia les darreres mostres de la vida originària. (201) Hi feien niu formes ancestrals de vida: la cultura popular era l’últim reflex d’estils de vida passats i oblidats, que restava allunyada, encara, de les formes culturals i científiques més avançades, més civilitzades.

El nostre propòsit és precisament d’explicar les restes d’aquestes creences ràncies i desacreditades, encara vivents en la nostra gent del camp i de la ciutat de cultura reculada, mantingudes per tradició, potser un xic canviades en llur forma, adaptades a l’ambient d’avui, molt diferents dels de llur temps d’origen, però que en essència la majoria conserva tota llur significació.” (202)

Aquesta visió de l’Etnologia, profundament historicista, va conformar-li el pensament i l’acció. (203) Així, va centrar la tasca en una temàtica espai-temps allunyada de les realitats socials properes, a diferència de la més moderna concepció de l’antropologia cultural i social: l’allunyament de la realitat social i més propera, en honor a la justícia i la veritat, no pot, no ho ha de fer, anul·lar totes les seves realitzacions.

A més dels factors de caràcter científic, s’ha de tenir molt en compte el paper que la societat en què visqué tingué en la conformació del seu pensament i acció. No tornarem sobre tot això. Tan sols presentem un gràfic, resum sintètic de les més destacades influències que actuaren sobre ell.

quadre

És necessari un estudi profund dels seus escrits: els múltiples camps que va explorar, molts d’ells inèdits en la història del folklore i l’etnografia catalana, obren centenars de possibilitats de cara a l’ investigació. (204)

Fer el judici d’una producció com la J. Amades es fa complicat, en especial per la vastitud de l’obra. Pensem, com ja s’ha dit en una publicació recent, (205) que en l’actualitat la postura més coherent vers la producció de J. Amades és doble: d’una banda, respecte i reconeixement i d’altra, discerniment crític. Tenim com a paràmetres les variables i les coordenades apuntades, vegem-ne els aspectes negatius i positius més destacats.

La seva producció és el corpus documental etnogràfic més important del país. S’ha vist esquitxada per la polèmica perquè se li han atribuït defectes de forma i, en alguns casos, de contingut. J. Amades possiblement no va realitzar obres d’elevat rigor metodològic; s’ha demostrat que en algunes (per exemple, en Folklore de Catalunya: Rondallística ) va refondre algunes fonts manuscrites, homogeneïtzant-ne els textos. (206)

Hem de dir que en algunes obres (per exemple, El Costumari Català ) les referències documentals o personals no van ser explicitades amb prou claredat; (207) en altres, en canvi, la minuciositat és força elevada (per exemple, La Casa ). La manca d’explicació de les fonts utilitzades ha provocat que se l’hagi acusat d’inventar festes, rituals, etc.

Considerem que afirmacions d’aquest tipus, en alguns casos, han estat fetes a la lleugera. L’estudi detallat de la seva documentació epistolar ha posat de manifest quines eren les seves fonts d’informació: a més de la informació bibliogràfica (207bis) els innombrables folkloristes locals repartits pel país. Aquesta anàlisi ha permès comprovar com algunes dades del Costumari Català han estat extretes de la seva correspondència. (208)

D’altres imperfeccions que hi podem trobar són una certa manca de sistematització en el tractament de dades, (209) una confiança excessiva en la pròpia memòria, (210) certs oblits, (211) i, des de al perspectiva de l’antropologia moderna, una descontextualització de les informacions respecte a la societat. (212)

Els punts negatius queden compensats pels nombrosos valors positius que les seves obres amaguen. L’objectiu que sempre es va proposar, la recopilació, es va veure acomplert.

De vegades,,la quantitat d’un treball assumeix tals proporcions que la qualitat esdevé un fet intrínsec. El volum d’informació recopilada i de temes és tan elevat que la producció esdevé un gran banc de dades sobre la cultura popular i tradicional catalana. D’aquest manera, J. Amades es converteix en quelcom més que un simple folklorista: la multiplicitat dels seus treballs l’han convertit, com ha assenyalat M. Albert Llorca, tant en un etnògraf de l’oralitat, (213) com de la paraula escrita. (214)

Malgrat que no va parlar de ” l’avui del present “, sí que es referí a ” l’avui de l’ahir“. Les dades i informacions que recollí, observades en clau etnohistòrica són de gran valor ja que ens mostren aspectes de la vida popular que, si ell no els hagués aplegat, s’haguessin perdut definitivament.

Així, el cas de la descripció dels oficis, dels baladrers, els centenars de fórmules i remeis de medicina popular, les formes de comunicació impresa com ara auques, goigs, fulls de rengle, els detalls sobre el calendari tradicional, etc.

A més, hem de reflexionar també en la dimensió internacional dels seus escrits i valorar el fet que la cultura popular de Catalunya fos coneguda i estudiada arreu del món en moments greus de la vida del país. (215)

Però els valors i el missatge de Joan Amades no es redueix a aquests extrems, ja que el fet de convertir-se en memòria d’unes formes culturals en procés de canvi fou realitzat per ell amb l’esperit de fomentar el contacte i la comunicació, la identificació i l’estimació per la cultura popular i tradicional catalana. Així, la seva figura i obra es projecten en les nostres dies d’una manera extraordinària. Els seus escrits s’han convertit en font d’inspiració de moltes de les nostres manifestacions populars: quan es prepara una festa de qualsevol poble o ciutat de Catalunya, és difícil que una o altra manifestació, imatge, refrany, etc. ( l'”imaginari col·lectiu” ), que ell va recopilar, no aparegui. Així, si pensem, per un moment, en la revifalla de la festa popular a partir de la dècada dels setanta, ens podem preguntar: què i com hauria estat la recuperació de la FESTA a Catalunya sense un Costumari Català , unFolklore de Catalunya o un Gegants, nans i altres entremesos? (216)