Biografia

Aconseguir objectivitat i equanimitat tractant-se d’una biografia és sempre difícil. Un excés de passió o de fredor a l’hora de fer un judici i descriure el recorregut vital i si mes no intel·lectual d’una persona pot induir a errors desafortunats. Aquesta situació genera, si més no, certa inquietud en tots els qui accepten narrar la vida d’altres, ja que trobar el nord que permeti esbrinar, interpretar i explicar de forma correcta el personatge, arriba a convertir-se en autèntica obsessió.En l’àmbit de les biografies no existeixen fórmules miraculoses que permetin al biògraf moure’s amb facilitat i en deixin intactes el prestigi i l’honorabilitat intel·lectual. D’una figura com la de Joan Amades i Gelats, canonitzada per uns i condemnada per altres, és compromès de parlar-ne i això facilita, en gran manera, l’aparició de síndromes en els seus biògrafs.

 

La seva dedicació i la fe en la cultura tradicional i popular de Catalunya el van impulsar a emprendre una obra gegantina que, com tota producció humana, va tenir errades i encerts: bominum est errare; tant la seva producció com els mètodes utilitzats han estat fortament contestats, i s’ha arribat, fins i tot, al descrèdit. La creació és sempre una construcció força personal, realitzada des d’una òptica i posició ideològica determinada. Per això aquesta biografia és una lectura de la vida i l’obra de Joan Amades, conscient del fet que n’existeixen d’altres.

 

Avui, malgrat que Joan Amades és figura viva i present en la nostra societat, ens manca una investigació que ens mostri l’home i la seva obra en totes les dimensions. Aquest és el nostre objectiu: apropar-nos al seu recorregut existencial, als interessos científics… La tasca ha estat complexa per la urgència amb què hem hagut de fer l’estudi així com per les dificultats que han sorgit al llarg del treball de recerca. Malgrat això, hem volgut incorporar el major nombre de textos per il·lustrar la feina que va dur a terme Joan Amades.

 

En el camp de la metodologia, hem de dir que el criteri que hem adoptat per organitzar el nostre discurs ha estat el cronològic o genètic enfront d’altres (vg. l’ideològic i/o temàtic). Aquesta postura l’hem presa quan hem comprovat que encara no existeix cap biografia sencera sobre ell. Encara que el discurs ha quedat estructurat a partir d’aquesta constant, no hem renunciat a d’altres. Els períodes i les xifres són aproximats. Tan sols volen ser indicatius. En la transcripció de les fonts s’ha respectat l’ortografia i els girs lingüístics originals.

Nota: L’autoria de la biografia és de Lluís Calvo i Calvo, va ser publicada l’any 1990 a El món de Joan Amades, llibre-catàleg editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya amb motiu del centenari del naixement del folklorista.

Cronologia de Joan Amades

Aquesta cronologia ja ha estat extreta del llibre Joan Amades, Barcelona, Ed. Nou Art Thor, 1990, del mateix autor.

1890 Neix al Raval barceloní el 23 de juliol.
1899 Deixa el Colegio Víctor Hugo per treballar amb els pares en el negoci familiar (draperia).
1902 Llibreter de vell en el mercat dels Encants Nous de Barcelona.
1906-1907 S’integra en la Secció d’Excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP).
Participa en l’organització del primer viatge turístic per a obrers a Barcelona, auspiciat per l’AEP.
1909 Participa en el Congrés Internacional Esperantista de BarcelonaA partir d’aquest instant comença la seva campanya en pro de la divulgació de l’esperanto. Edita revistes i butlletins.
1915 Comença el seu interès pel folklore.
1916 Fundació de l’Esbart Folklòric de l’AEP. J. Amades en serà president en anys propers.
1917 Publica el seu primer comentari de caràcter folklòric en la revistaExcursions de la secció d’excursions de l’AEP. Participa en les activitats de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya .
L’activitat folklorística comença a ser el principal dels seus interessos.
1918 Comença a publicar la sèrie ” Cançons populars catalanes ” aExcursions . President i director honorari de l’Esbart Català deDansaires , de Barcelona. Incentiva la creació de grups i publicacions esperantistes.
1921 El seu treball Recull de cançons populars de la comarca del Camp és premiat en el IV Certamen del Centre de Lectura de Reus.
Comença la seva relació epistolar amb etnògrafs i folkloristes catalans i d’arreu.
1922 A la Festa de la Música Catalana (concurs IXè) guanya el premi extraordinari ofert per l’Obra del Cançoner Popular de Catalunyaamb els seus reculls Cançoner de la Gran ( Lema:”Treballem esperançant” ) i Recull de cançons populars vilanovines ( Lema: “Qui canta els seus mals espanta”).
1923 Col·laborador del Diccionari General de la Llengua Catalana .
Membre de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (OCPC) i de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria(ACAEP) (Universitat de Barcelona).
President de la Federació Catalana d’entitats esperantistes.
Preparació de vocabularis per l’Atlas Lingüístic de Catalunya.
Diversos premis en el 1r Concurs de l’OCPC (1923) pels seus treballs Reculls de cançons populars catalanes , Tonades infantils, Baladrers barcelonins.
1924 Diversos premis en el 2n Concurs de l’OCPC pels seus treballsMúsica de Cornamusa, Crits i tonades típiques, Folklore barceloní, Maneres populars de fer música, Balls populars del Rosselló i Música popular valenciana.
1925 Publicació d ‘El Ball de Gitanes al butlletí de l’ACAEP. Membre de la societat germana Die Hermann-Barth Gesellschaft für GeistigeVölkerverständigung und Völkergeistforschungen in Berlin undWien.
1926 I concurs del Llegendari Popular de Catalunya (1926), Humilspersonatges llegendaris . (Arxiu Fund. Patxot).
1927 Inicia les missions recol·lectores amb l’OCPC.
Guanya el I Concurs Literari ” Premis la Sardana ” ( Lema: ” Del’agre de la terra “) convocat pel Foment de la Sardana de Barcelona, amb el treball La Sardana , publicat el 1930.
1929 Diversos premis en el II Concurs del Llegendari Popular Català pels seus treballs Aplec de llegendes populars, La llegenda i elproverbi.
Secretari del Comitè Folklòric de l’Exposició Universal de Barcelona. Inicia la seva col·laboració amb Pau Vila i Josep Colominas entorn del tema de la Imatgeria Popular Catalana.
III Concurs del Llegendari Popular Català. Treballs premiatsRecull de llegendes catalanes, Proverbis llegendaris, De la BíbliaPopular.
1930 Soci Protector de l’Orfeó Català.
1931 Matrimoni amb Enriqueta Mallofré i Coca.
Accèssit al Premi Francesc Vives de l’ Institut d’Estudis Catalans pel seu treball Estudis d’Etnografia Catalana.
Jocs Florals de les Festes de la Mare de Déu de la Candela (Valls): treball premiat Vells oficis que es perden.
Èxit aclaparador amb la seva intervenció a l’Exposició sobre ” LaCornamusa ” dins l’Orfeó Català.
Publica Imatgeria popular catalana . Les auques (en col·laboració amb J. Colominas i P. Vila).
1932 Premi de la secció filològica de l’Institut d’Estudis Catalans pel seu treball Vocabulari dels Pastors , i pel seu treball Vocabulari de l’art de la navegació i pesca. Accèssit al Premi de Filologia, 1932.
Publica Les diades populars catalanes.
1933 Comença a publicar la Biblioteca de Tradicions Populars (42 volums).
III Concurs de la Masia Catalana: treball premiat, Masies dellegenda.
Comença col·laboracions setmanals a Ràdio Associació de Catalunya.
Publica Imatgeria Popular Catalana. Els soldats i altres papers derengles (en col·laboració amb J. Colominas i P. Vila).
1935 President de la secció de folklore del Centre Excursionista de Catalunya.
Conservador de la secció d’etnografia del Museu Arqueològic de Barcelona.
Publica Gegants, nans i altres entremesos.
IV Concurs de la Masia Catalana: treball premiat: El foc i la lluma pagès.
1936 Soci de Mèrit de l’Esbart Català de Dansaires.
1936-1939 Durant la Guerra Civil espanyola, alterna el seu treball al Museu Arqueològic i al Poble Espanyol, on és encarregat de seleccionar les peces que arriben en dipòsit.
1940 Deixa el Museu Arqueològic i s’incorpora a l’Arxiu Municipal d’Història de Barcelona.
Membre fundador del Museu d’Indústries i Arts Populars (MIAP)
1942 Inauguració de la secció d’etnografia del MIAP.
Encarregat de la secció de gravats del MIAP i de l’ Institut Municipal d’Història de Barcelona.
1944-1947 Membre de les “secciones de etnografía y etnología” del CSIC a Barcelona.
Membre fundador del Centro de Estudios de Etnología Peninsular.
1945 Comença les seves col·laboracions al butlletí radiat setmanal de l’ Institut Municipal d’Història, Divulgaciones Históricas deBarcelona.
1946 Publica El Pessebre.
1947 Pateix una hemiplegia. La part dreta del cos li queda paralitzada.
1948 Els Goigs , en col·laboració amb Josep Colominas.
Membre de la Societat d’Estudis Arqueològics, Històrics i Filològics de l’ Institut d’Estudis Catalans.
Col·laborador honorari de l’ Instituto Español de Musicología.
1949 Soci d’honor dels Amics dels Goigs.
1950-1956 Costumari Català (cinc volums). Cicle de l’any.
1950-1959 Folklore de Catalunya (tres volums: I. Rondallística; II. Cançoner: III. Costums i Creences).
1951 Membre de l’Asociación Española de Etnología y Folklore.
Soci del Club Internacional de Folklore (Natal, Brasil).
Corresponsal de la delegación Peruana del Club Internacional de Folklore.
Participa en l’”Exposición Internacional de Literatura Belenista” (Sant Sebastià).
1952 Membre honorari de l’Instituto de Estudios Ibéricos de Etrnología Valenciana.
Membre corresponsal de la Sociedad Folklórica de México.
I Congreso Internacional de Folklore (Palma de Mallorca).
1953 Membre corresponsal de la Sociedad Folklórica de México.
Participa en el Festival National des Chants et de Danses Populaires (Biarrtiz), el Congreso de Studi Etnografici Italiani i Mostra d’Oltramare e del Lavoro Italiano nel Mondo (Nàpols).
1954 L’Ajuntament de Barcelona l’anomena conservador (14 de maig).
Premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona pel seu treball:Leyendas marineras de Cataluña.
Congresso Internazional di Musica Mediterranea (Palerm).
Congresso Internazional del mare (Nàpols).
International Congress of Folklore (Sao Paulo, Brasil).
1956 Premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona al treball EtnologíaMusical del Vallés.
Congresso de Etnografia e Folklore (Braga, Portugal).
Congresso Nazionale della Tradizione Popolari.
1957 Soci Ordinari del Centro Internazionales Studi Musiche Popolari Mediterranee.
Contes catalanes (París, Ed. Erasme). Aquesta publicació fou un dels resultats d’un encàrrec de la UNESCO per a la classificació de rondalles catalanes. Congresso Italiano de Folklore (Chietti, Italia).
Congrés Internacional de Pessebristes (Barcelona).
1958 Coloquio Internacional de Etnografia Leite de Vasconcellos (Porto, Portugal). Segon premi del Concorso Internazionalle Folclorístico, intitulat ” Giuseppe Pitrè ” de l’Azienda Autonoma di Turismo per Palermo e Monreale.
Festival International de la Marionette (Lieja, Bèlgica).
1959 Mor el 17 de gener, dia de Sant Antoni.

Nota biogràfica de Joan Amades i Gelats

Joan Amades i Gelats (Barcelona, 23 de juliol de 1890 – Barcelona 17 de gener de 1959).

Destacat etnòleg i folklorista autodidacta, és considerat un referent en la seva disciplina tant a Catalunya com internacionalment.

 

Cap al  1915 començà la seva tasca recopiladora de materials etnogràfics amb la pretensió de preservar-los de la seva desaparició,  i amb l’esperança  que d’altres estudiosos els poguessin estudiar i interpretar posteriorment. Cançons, costums, festes, rondalles, danses, imatgeria festiva, contes, literatura de canya i cordill, oficis, etc. Cap  àmbit de la cultura popular i tradicional s’escapava  del seu interès i del seu estudi. Actualment, podem considerar aquest llegat  com una de les parts rellevants  de la memòria etnològica catalana.

 

La seva extraordinària capacitat en la recerca, en el treball de camp i en la producció escrita el converteixen en un autor únic. De l’extensa bibliografia destaquen: La biblioteca de tradicions populars (42 volums), Folklore de Catalunya (3 volums) i el Costumari català (5 volums).

 

Més enllà de la seva obra escrita, Amades és autor de referència absoluta per entendre el procés de reinvenció i recuperació  festiva que Catalunya va viure en l’època del postfranquisme i que encara

Abans de començar la narració biogràfica és del tot necessari assenyalar, succintament, el món en què neix Joan Amades. Sense això, es fa impossible comprendre l’home així com la tasca que va dur a terme.

 

Joan Amades va néixer en una Catalunya on les diferències socials, econòmiques i culturals eren força marcades; un país en plena transformació econòmica i amb profunds canvis poblacionals, en especial pel que fa al creixement de Barcelona i al despoblament de moltes comarques en favor de la metròpoli. (1) Un país i una ciutat comtal on les dures condicions de treball dels obrers (2) convivien alhora amb l’esplendor de la burgesia catalana. Un espai on cultura obrera i popular i burgesa i acadèmica eren mons força separats i diferenciats. Joan Amades va pertànyer a la fracció social més desposseïda, amb dificultats de tota mena, essent aquest aspecte clau per a comprendre’n la figura i l’obra.

 

Tenim poques referències d’aquest període. Joan Amades va venir al món un 23 de juliol de l’any 1890, en el si d’una modesta família obrera barcelonina que, com moltes altres d’aquell moment, formaven part de l’al·luvió demogràfic que va rebre Barcelona des de la segona meitat de segle. Aquesta situació va afavorir que la seva ciutat natal fos una metròpoli diversa, agitada, amb modes molt variats de comportament.

 

La situació econòmica dels pares, na Teresa i en Blai, era greu. El pare va haver de deixar l’ofici -serraller- (3) per problemes de salut; així mateix, la mare havia deixat de treballar perquè la fàbrica on feia de filadora havia tancat. La família es mantenia del treball de camàlic del pare i d’algunes feines casolanes de la mare, per exemple, calcetera. (4)

 

La precària posició familiar va esdevenir molt greu i els pares van decidir enviar el noiet a Bot, poblet de la Terra Alta, amb els avis paterns, En Joan s’hi va estar un període d’uns quants anys.

 

Quan va tornar a Barcelona, mercès a l’interès del pare, en Joan va ingressar a l’escola Victor Hugo. (5) En aquells moments, els pares havien posat una draperia. (6) Temps després, exerciria de drapaire. Va anar poc temps a l’escola, perquè als nou anys es va posar a treballar en el negoci familiar. (7)

 

El poc temps de formació a l’escola va condicionar que fos un autodidacte. (8) Aquest punt s’ha de remarcar tant en els aspectes positius com en els negatius: si d’una banda ens mostra un esperit emprenedor i fort, d’altra, permet comprendre algunes llacunes en la seva obra científica, com veurem posteriorment. (9)

 

Del temps d’estudiant, cal destacar-ne dues característiques determinants de la seva existència humana i científica: una extraordinària memòria i una visió molt deficient. La memòria li va permetre de suplir, en part, els problemes visuals. Una de les persones que més el va arribar a conèixer, el mestre Joan Tomàs, va declarar al respecte:

 

« Déu li havia concedit una memòria prodigiosa que li permetia de retenir una quantitat extraordinària de coses, i li suplia, per així dir-ho, la manca de la vista. Ell es recordava d’allò més insignificant, i dels temps més reculats, si bé, a voltes, i sobretot ara en els darrers anys aquesta facultat no li era prou fidel. Tot amb tot, la seva memòria era formidable .” (10)

 

La dificultat de visió va esdevenir un fort obstacle per al seu desenvolupament, però el seu permanent optimisme i confiança li feren sortir-se’n. Sense fer cas de la prohibició familiar de no llegir, en Joan ho feia d’amagat i ajudat d’una lent. (11)

 

També es va posar de manifest la tremenda vitalitat que sempre el va caracteritzar. Recordem que de ben petit organitzava representacions de titelles per als nens de l’escala i del veïnat. (12)

La cultura obrera com a font formativa (1905-1915)

Es pot afirmar que la font primigènia on es va nodrir va ser, més que la cultura acadèmica, la cultura popular de les gents del Raval barceloní. Malgrat les dures condicions de vida, la classe obrera barcelonina del principi de segle tenia una rica cultura. Joan Amades va participar de manera intensa en un determinat estil de viure i comprendre la vida, (14) que anava des de la recatalanització de la societat fins a la rica literatura de “canya i cordill”.(15)

 

La manera de comprendre la vida es va completar amb el treball de jovenet: drapaire llibreter de vell. Va poder contactar i conèixer molta gent dels ambients populars de Barcelona. Aquest tret és important ja que, quan es va dedicar de forma plena a la recopilació folklorística, va explotar els temes que havia viscut d’infant i d’adolescent.(16)

 

El fet que la cultura obrera i popular esdevingués la seva universitat es va refermar cap al 1905 quan va començar a participar en les activitats de la Secció d’Excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Aquesta entitat, de fort tarannà obrer, tenia com un dels seus objectius centrals la promoció i la formació de la classe obrera barcelonina (fidel reflex de l’esperit pedagògic que caracteritzava els moviments obrers europeus d’aquell moment); això va fomentar que l’AEP promogués diferents campanyes ciutadanes de molt ressò. (17)

 

Els afanys pedagògics de l’AEP es convertiren en el camí que encarrilà les seves ànsies d’aprendre, sorgides en primera instància a la parada de llibres de segona mà que tenia al mercat del Encants Nous de Sant Antoni.(18) D’aquesta manera, món ateneista i món bibliogràfic (19) es converteixen en les primeres veritables «claus de volta» per comprendre Joan Amades, ja que si la primera li va donar un profund sentit associatiu, la segona li féu estimar els llibres de tal manera que quan edità el seus, aquests foren fets amb molta cura, polidament.

 

Com tot el que feia, va viure intensament la cultura ateneista.(20) Hi va estudiar (21) llengües (francès, anglès, alemany, esperanto) i d’altres matèries; va participar en diverses activitats de l’entitat,(22) especialment en les que promogué la Secció d’Excursions, de la qual va arribar a ser president. (23)

 

El seu caràcter obert i afable va entroncar amb el món associatiu ateneista. L’ampli ventall d’activitats que s’hi podia trobar li va fer néixer molts interessos: grafologia, astronomia,(24) entomofília (hi va dedicar alguns articles que signà amb el pseudònim de Jeroni Picornell).(25) Però amb el que més es va identificar va ser arnb l’esperantisme i l’excursionisme.

 

Els ideals de fraternitat i universalisme que portava, en íntima essència, la llengua creada per Zamenhof es convertiren en guia de moltes accions posteriors. L’esperanto va ser tan important en la conformació del pensament de J. Amades que va convertir-se en una filosofia de la vida. Persona i obra no es comprenen sense una referència concreta a l’esperit universalista que animava la seva feina. Tal com va escriure, quan ja estava consagrat al món del Folklore:

 

” Sólo he de decir que me siento soldado de la causa de la cultura univer­sal destacado a la guardia de una trinchera la cual defiendo con toda mi energía y valor y sobre todo con toda mi fe, No creo hacer nada mas que defender mi deber, haciendo lo que debo en cumplimiento de mi obligación. Cumplo hasta donde puedo, y mas haría si mis condiciones físicas me lo permitieran . (26)

 

També va ser important pel seu caire associatiu i la superació d’ideologies i nacionalismes estrictes, a més d’un mitjà per aconseguir informació de l’estranger sobre cultura popular i tradicional.

 

Fou tal la dedicació a l’estudi i la difusió a l’esperanto que ja pel 1909 va participar en l’organització del Congrés Internacional Esperantista celebrat a Barcelona i que va comptar amb l’assistència de Zamenhof (27) anys després li envià una carta personal, que sempre va constituir un motiu d’orgull. Va donar empenta a publicacions periòdiques,(28) de poc ressò a casa nostra, que van servir per prendre contacte i realitzar intercanvis amb esperantistes d’arreu,(29) així mateix va participar en nombroses manifestacions -per exemple, en els Jocs Florals esperantistes- i publicacions.(30) Aquesta consagració va fer que, el 1923, l’escollissin president de la Federació Catalana de Societats Esperantistes Catalanes.

 

Pel que fa a l’Excursionisme, cal assenyalar que aquest li causà un viu impacte. Un dels ideals de caire pedagògic més destacats de l’AEP era el contacte amb la natura (31) i per això era una de les activitats més importants.(32)

 

Recordem que la practica de la recopilació i l’estudi del Folklore a Catalunya ha anat molt unida a l’excursionisme.(33) Esbrinar i conèixer el territori català feia parella amb conèixer-ne les gents i llur forma de vida. Seguint la pauta del moment sociocultural que Catalunya vivia en aquests moments, la Secció d’Excursions (34) formà, el 1916, un Esbart Folklòric que va tenir com a idea motora la creació d’un:

 

” [ … ] Arxiu folklòric amb els materials que podien anar-se recollint en les excursions, els quals haurien sigut objecte d’estudi per l’Esbart, amb la consegüent publicació de tot quant hagués presentat aspectes d’interès remarcable .”(35)

 

D’aquesta manera, les excursions anaven sempre acompanyades de descripcions de festes i d’altres aspectes de la cultura tradicional (36). Amades en va ser un dels principals animadors juntament amb el seu amic Sebastià Giralt company d’afeccions folklorístiques, com ja veurem.

 

Les excursions li van fer conèixer en profunditat les gents i llurs costums, la geografia, etc. Aquest contacte directe amb el país va esdevenir punt clau quan es dedicà al folklore. La forta vivència del territori, dels valors més arrelats en el món rural català, li va fer viure amb força sentiment Catalunya (37) com a entitat cultural diferenciada; així, amb motiu d’una sortida cap a les terres de l’Ebre, va dir:

 

” La sensació de bellesa sentida durant el trajecte per l’Ebre és d’aquelles que difícilment s’obliden, per anys que passin, i que un recorda amb goig quan en els moments de satisfacció hom passa balanç de les hores ben viscudes .”(38)

 

Manifestacions com aquesta són un dels molts exemples que es poden trobar de la seva experiència com a caminant per les rutes geogràfico-romàntiques i etnogràfiques de Catalunya.

 

Com a resum d’aquest període cal assenyalar que nasqué i es crià en un món en el qual convivien formes culturals, industrials i rurals, un país de profundes desigualtats on la lluita per sobreviure era constant i diària. La Catalunya i la Barcelona finiseculars (la cultura obrera, el món de la compra venda de llibres … (39) foren els responsables últims que un jove Llibreter de vell s’obrís camí en el món de la recopilació etnogràfica i assolís prestigi internacional. Si haguéssim d’expressar gràficament les principals influències que van rebre els seus interessos, podríem fer-ho així:

Naixement de l’afecció folklòrica (1915-1918)

Van ser dos els camins a través dels quals va arribar al Folklore: la dinàmica de la Secció d’Excursions de l’AEP i d’altres circumstàncies, La primera via ja l’hem recorreguda; anem per la segona.

 

Pels voltams de 1915, la seva intuïció el va fer adonar de les diferents versions d’una mateixa rondalla. (40) Va observar detingudament l’important bagatge cançonístico-tradicional de la seva mare; se la podia considerar un arxiu vivent.(41) El fet que estudiosos de la cançó popular catalana com Robert Gerhard o Mn, Higini Anglès recopilessin algunes cançons a la seva mare, va despertar-li la flama delfolklore. (42)

 

Amb les dades que tenim, podem assegurar que fou en els primers anys de la Gran Guerra quan va iniciar el caminar per l’àmbit del Folklore.(43) A més a més dels reculls que començava a fer a casa, pel curs acadèmic 1917-1918 va contestar alguns qüestionaris de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya: (44) Al mateix temps que desenvolupava d’altres interessos, començà a publicar les primeres recopilacions a la revista Excursions. (45)

 

Coincidint amb un cicle d’audicions de cançons populars, la primera de les quals fou el desembre de 1918, organitzat per l’Esbart Folklòric de la Secció d’Excursions, (46) va començar a publicar una sèrie de Cançons populars catalanes. (47)

 

Quan va acabar la Gran Guerra, va dedicar-se plenament a la recopilació de la cultura tradicional catalana amb el fort estímul que li va proporcionar la mateixa societat catalana amb la ràpida transformació que vivia llavors; (48) així mateix, és necessari assenyalar que J. Amades recollí alguns aspectes dels plantejaments del pensament ideològic del moment, (49) el Noucentisme,(50) en concret pel que fa als plantejaments panetnicistes i etnoculturals (51) i del mite del “seny racial”(52). Cal recordar també, per bé que no volem dir que sigui determinant en ell, el fort corrent noucentista d’exaltació del treball manual i artesà enfront del ferotge industrialisme que cada vegada era més present a Catalunya,(53) situació que propicià la ràpida transformació de les formes de vida tradicionals catalanes envers unes altres de caràcter més urbà i industrial.(54)

 

D’altres variables importants que cal tenir en compte a l’hora de situar i conèixer com va fixar-se el seu model d’estudi foren, d’una banda, com ja hem apuntat, un fort sentiment renaixentista, romàntic, i d’altra, l’ambient de l’anomenada “renaixença catòlica” (55) i el paper destacat en aquells moments de Torras i Bages. (56)

 

Unes i altres situacions van fer que en aquests moments comencés a delimitar quina hauria de ser la seva tasca específica: recopilar facetes o formes culturals, en especial d’una fracció de la societat catalana -l’obrera i camperola- ampliant-lo amb d’altres temes d’interès etnogràfic i històric.

Identificació amb la investigació folklòrica (1918 – 1926)

 

La llavor del folklore aviat va fer niu i l’estudi de la cultura tradicional va esdevenir l’únic centre d’atenció. La tremenda vitalitat que tenia va impedir que restés en la categoria dels iniciats que recollien llegendes, refranys o cançons. Va entrar en contacte amb el món universitari, en concret, amb personatges que es dedicaven a tasques etnogràfiques i etnològiques a la Universitat de Barcelona (de manera especial amb l’esmentat AEFC). (57)

 

Aquest contacte i unió amb el món de la investigació etnogràfica, etnològica i lingüística més qualificat de Catalunya, es va afermar quan la Secció d’Excursions -llavors ell n’era president- va organitzar durant l’any 1918 unes conferències sobre“Excursionisme i coneixements afins”. (58)

 

La relació amb investigadors de la categoria de Bosch Gimpera, Batista i Roca, Griera, li va permetre de “contextualitzar teòricament” les primeres intuïcions i dotar-les d’un marc que anés més enllà de la simple recollida feta amb aparença romàntica; (59) així, marcat per l’ impromptu d’A. Griera amb els seu Atlas de Llengua Catalana, va iniciar la realització d’alguns vocabularis; el primer que se li coneix és el de termes dialectals de la comarca de Gandesa. (60)

 

En la configuració del seu nom “món folklòric” cal assenyalar també la influència primerenca d’Aureli Capmany i de Rossend Serra i Pagès, primera figura en el camp del folklore català en tot el primer terç de segle.

 

J. Amades assistí a alguns dels cursets que el mestre Serra, com se l’anomenava de manera afectuosa, va impartir a diferents entitats barcelonines com l’Escola d’Institutrius o el Club Muntanyenc de Gràcia. La relació que s’establí entre ambdós va ser molt fructífera i així ho demostren les missives que escrivien, (61) encara que, en algun moment, J. Amades es va permetre de criticar el mètode de treball o l’organització de Serra i Pagès. (62)

 

Identificat amb la recerca folklòrica, aviat es va involucrar en totes les entitats, projectes (63) o activitats (64) que es feien en el camp de l’etnografia catalana. Aquesta participació va afavorir el seu objectiu inicial de recopilació i alhora l’adquisició de fonaments i horitzons més amplis. Així, per exemple, el marcat historicisme (65) que es vivia en una entitat com l’ACAEP fruit del domini de la prehistòria, va fer que el folklore es veiés com una eina útil per escatir orígens, supervivències que expliquessin les arrels culturals, històriques, etc, de Catalunya (66). Aquesta argumentació va ser assimilada i es va convertir en un dels seus suports teòrics, com s’aprecia en els textos:

 

  • ” Sentint-nos interessats des de fa molts anys per la cultura popular del nostre poble, i d’una manera més especial encara per aquells aspectes que enclouen un sentit de major primitivisme […]” (67)

 

  • “Aquest llibre té, als nostres ulls, un doble valor: el d’estudiar un estament dels més primitius i rudimentaris de la societat i el d’estar localitzat en una contrada pirinenca. Un dels oficis que durant més segles ha resistit els embats dels corrents renovadors i que més refractari ha estat a les innovacions és el de pastor. Ha travessat capes i més capes de civilització i sempre s’ha mantingut en un ingenu i encisador primitivisme. El seu estudi permet copsar múltiples plecs de l’ànima humana i penetrar algunes vibracions anímiques en el seu pur primitivisme. Ens atrevim a creure que el pastor és l’ofici i estament social més interessant d’estudi, considerat des del punt de vista etnogràfic, i més avui que abans, ja que no podent-se sostreure al vent de modernisme que trasbalsa la humanitat perd per moments els seu encís i color per a confondre’s amb la buida grisor imperant. L’obra del senyor Vilarrasa, també té d’interessant la circumstància de referir-se a una contrada pirinenca, indret on creiem que radica l’essència de la nostra raça i que caldria estudiar bé sota tots els múltiples aspectes etnogràfics. En ells, possiblement, es troba el moll de l’etnos català. Caldria crear una escola d’estudis pirinencs i molt probablement s’aclaririen moltes boires i nuvolades.  (68)

 

Apassionat per la recerca folklòrica es llençà a una activitat febril com a publicista (69) estudiós del Folklore català, empenta que el féu començar a recórrer Catalunya (primer sol o amb el mestre Tomàs i després amb l’OCPC) per recollir cançons i d’altres (llegendes, rondalles, etc.). Tenim un testimoni d’excepció de com es ve endinsar en el camp del Folklore: el seu epistolari (70), conservat sols en part (71).

 

Aquest ens informa de manera precisa dels actius contactes (72) que, a partir de 1921, va mantenir amb estudiosos catalans, peninsulars i d’Europa. Això el féu entrar en les xarxes d’estudiosos (73). L’estudi del seu epistolari ha posat de manifest com el tema central d’aquests primers anys fou el ball i la dansa (74), malgrat que J. Amades recollia tants aspectes com li sortissin, en especial els referits a imatgeria popular (75).

 

Tota aquesta activitat l’abocà progressivament al camp de la professionalització, tasca que culminà en la confecció del corpus etnogràfic més important de Catalunya i un dels més importants d’Europa.

 

Fins aquí, hem descrit la intensa tasca que va dur a terme al llarg dels anys vint. El frenesí (76) de les seves activitats folklòriques el portaren a una veritable professionalització, fet que va ocórrer, aproximadament, a partir del moment en què ell i la seva mare van deixar la draperia (77). De fet, el dit popular “Fes de la teva professió la teva passió, i de la teva passió la teva vida” es convertí en la seva divisa.

 

Abans d’entrar en l’etapa plenament professional cal parar atenció en alguns aspectes de la seva obra, en concret en la mateixa dimensió del treball que feia. Amb massa freqüència s’observa que sols va recopilar i arxivar formes culturals que estaven desapareixent.

 

Aquesta valoració no s’ajusta a la realitat perquè, malgrat l’intens sentit historicista i arqueològic que impregnava el seu treball (78), intentà moltes vegades anar més enllà de la simple recopilació encara que no sempre ho va aconseguir.

 

La pròpia vivència (79), la internacionalització de la cultura tradicional, el marcat sentit universalista, li va permetre d’observar el valor real dels mateixos trets, culturalment diferencials davant de possibles uniformitats culturals o dels modes de vida urbà (80).

 

El fet que les seves obres tinguessin repercussió en aquesta primera etapa fou, en gran part, perquè es van constituir en arxiu vivent de certs aspectes de la vida de molts col·lectius dels país. El comentari de F. Soldevilla sobre un dels estudis ens fa veure la consideració que, en els anys vint, començaven a tenir les seves publicacions:

 

[…] “El ball de gitanes” mereix també un comentari. És un estudi força ben fet, amb làmines, dibuixos i tonades. És, demés, oportú, en el moment en què el ball de gitanes desapareix en certes encontrades de la nostra terra i sembla voler reviscolar-se en d’altres […] en resum: el treball del sr. Joan Amades ens sembla molt útil i meritori. Ha recollit una sèrie de dades que eren en perill de perdre’s per sempre més. Ha facilitat en gran manera l’obra de restauració d’aquestes danses que alguns vilatgers voldrien fer reviure. Ha donat una base als folkloristes per a futurs estudis i reculls.” (81)

 

Aquests comentaris ens fan veure que, des dels anys vint, J. Amades era conscient del seu treball. No es tractava sols d’aplegar dades i formes de vida anteriors, ans bé com a fruit de les vivències ateneistes i esperantistes, els estudis de folklore eren una de les múltiples maneres d’incentivar la vida col·lectiva, l’esperit participatiu de la gent, les diferents creacions (orals, plàstiques, musicals…) de les col·lectivitats humanes (82). Caldria pensar que va endevinar algunes de les directrius més recents que defineixen la investigació folklòrica que té el seu centre en l’estudi de l’anomenada “gramàtica generativa” (83) de les col·lectivitats.

 

Seguint el rastre de les seves publicacions, sorgeixen opinions que ratifiquen aquests plantejaments. Vegem-ne un parell d’exemples:

 

  • “Llàstima que en un sentit que tan bé parla en favor dels veïns d’aquest poble (Sant Vicenç dels Horts), no hagi sigut per la conservació de molts altres costums que ja no ha pogut viure la nostra generació, en els quals hauríem pogut llegir tota la valor ètnica del nostre poble i salvat ensems un valuós tresor d’art popular, tan inimitable per la seva simplicitat i senzillesa com gran pel seu fecund poder de creació.” (84)

 

 

  • “L’etnografia moderna ha arribat a la conclusió que les diferents espècies de literatura tradicional responen a una necessitat col·lectiva i que el seu conjunt és una activitat convenient i necessària dins la constitució i el funcionament social, i que són un element d’utilitat indispensable dins del funcionament orgànic del complex cívic […] La valor inicial de la literatura popular és, doncs, francament utilitària i pràctica i respon netament a una necessitat, no dins del camp espiritual, com pot semblar a primera vista, sinó francament orgànica i funcional.” (85)

 

L’apropament a les formes de vida de la comunicació i la creació popular, fou el que va motivar que més d’un treball estigués fet, segons els nostres ulls, de manera “asistemàtica”. En bona mesura, és perquè allò que intentar fou presentar, en la seva essència més pura, els materials etnogràfics mostrant-ne la mateixa manera expositiva o comunicativa de la gent, dels subjectes que participen en una determinada manifestació sociocultural. Això ho va indicar en diferents ocasions:

 

  • “Els conceptes i les idees es barregen i confonen; barrejats i confosos els donem també nosaltres, per tal que mantinguin millor el seu caràcter popular i s’acostin més al sentit que d’ells en té el nostre poble. Així arriben amb més frescor i amb més naturalitat als estudiosos que, interessats en la ciència etnogràfica, poden trobar-hi algun element d’estudi.” (86)

 

 

  • ” […] Així mateix és d’observar que hi ha alguns mots els significats del quals apuntem que són diferents, i àdhuc en alguns casos contradictoris. Els donem tal com el poble ens els ha definit, i ens limitem a transmetre’ls com els hem sentits, despullats de tota crítica. Hem observat ja en diferents recerques que no sol haver-hi una coincidència absoluta en la valor dels mots: el constructor els dóna un sentit, i un altre els qui fan ús de les coses; així, per exemple, en les recerques que tenim fetes sobre termes de mar, més d’una vegada ens vàrem trobar que els mestres d’aixa i cala donaven un nom a una peça, que els pescadors i mariners coneixien per un altre del tot diferent.” (87)

 

Aquesta presentació de dades el portà a ser partidari de la màxima fidelitat en la recollida de documentació, (88) malgrat que aquest tema és un dels cavalls de batalla que existeixen entorn a la seva obra, ja que se l’ha acusat de manca de sistema o rigor en la recollida i/o presentació de dades.

 

Malgrat que ho tractem més endavant, cal fer una primera reflexió sobre aquestes qüestions. Com a punt de sortida, fixem-nos en un comentari de Sebastià Farnés, membre del jurat del concurs del LPC de l’any1928, respecte a un premi atorgat a J. Amades:

 

  • “Jo el felicito pels premis dels seus dos treballs. No tinc de perdonar-li res, perquè no hi ha cap agravi ni cap pecat, hi on no hi ha erra no hi ha fretura demanar perdó segons diu el nostre gran Martorell. No puc pas negar-li que vàreig treure esment d’errades de copia i àdhuc de deficiències; però jo no vàreig ésser cridat a corregir sinó a judicar; em preguntaren si’ls seus treballs valien els premis oferts, i jo vàreig contestar la veritat, que valien molt més. En aquesta valoració hi entrava tot, fins les deficiències i errades […]” (89)

 

 

Les possibles imperfeccions dels textos foren el resultat de l’autodidactisme. J. Amades va ser sempre conscient de les pròpies limitacions, la qual cosa li va fer veure quina era la seva feina específica, com ho va declarar en diverses ocasions:

 

” La meva pobra competència no arriba ni en molt a tant, i el tema de llarg i perllongat estudi, que no sóc jo qui el puga fer […] el meu parer és sols el de recollidor i exposador, que altres persones més competents que jo estudiïn, si el tema s’ho val, i que donin la justa importància que tingui.” (90)

 

Però, i aquest punt ens sembla d’allò més transcendent a l’hora d’emetre judicis sobre la seva producció, les possibles imperfeccions també foren produïdes pel mateix treball, és a dir, ell va arreplegar, gràcies a la seva xarxa d’informadors, la tasca de molts petits folkloristes locals, mancats en la majoria dels casos de metodologia adient en els seus treballs. I és necessari ressaltar que si J. Amades no hagués recollit aquests treballs, aquesta tasca s’hauria perdut. Malgrat això, s’ha de dir que, possiblement, la passió que va dipositar en els treballs li va fer cometre errades: el seu deler (91) per recopilar i publicar el màxim de documents de cultura popular li féu obviar, en algunes obres, les formalitats de la metodologia científica. Problemes de caire divers, que ja aniran sortint al llarg del text, van impossibilitar la realització d’una obra acadèmicament més sòlida.

 

Com a conclusió d’aquesta etapa, cal assenyalar que, al llarg dels anys vint, es dipositaren els ciments del treball posterior, tant en l’àmbit referit a la metodologia i les fonts d’informació (creació d’una gran xarxa d’informadors) com en els aspectes teòrics, carregats d’elements evolucionistes i difusors. El text resumeix la concepció en la qual es formà i desenvolupà la seva obra:

 

  • ” La comparació dels materials fills de la tradició d’ací, d’allà i de més enllà ha portat a l’etnografia i al folklore a la deducció de que l’home en un mateix pla de cultura soluciona els problemes d’una idèntica manera arreu del globus, ateses sempre, com és natural les circumstàncies de clima, d’ambient i d’elements i possibilitats naturals que el rodegen; els homes de tots els pobles i de totes les cultures en el seu estat natural, han resolt doncs,els casos de la mateixa manera. 

 

 

Sentada aquesta deducció es va fer evident que l’estudi de la literatura, dels costums i de les creences del primitius ens podien portar a la comprensió del sentit i de la procedència d’aquelles mateixes manifestacions en les classes endarrerides de la nostra societat d’ara. L’aprofundiment, l’anàlisi d’un fet folklòric pot proporcionar dades interessants quant els costums dels aborígens, les influències dels pobles invasors, l’àrea de la seva penetració i el seu grau d’intensitat, així com un nombre incalculable de detalls que hom no pot trobar en els documents escrits.” (92).

La professionalització (1926 – 1939)

Els problemes de visió es van anar accentuant (93) però, així i tot, aquesta fou una dècada sortosa. El matrimoni amb l’Enriqueta Mallofré el 1931 i la professionalització de la seva tasca investigadora, (94) posada de manifest en la publicació de grans obres, la realització d’ambiciosos projectes i la presència i prestigi públics que assolí, (95) són una mostra d’aquesta nova situació.

 

Més que mai es va convertir en la figura que va difondre per tots els racons de Catalunya les característiques culturals pròpies (96). El seu caràcter afable, generós, la seva loquacitat van fer que se’l requerís en moltes ocasions i actes (97), i que es convertís en la persona més entesa en cultura tradicional del país (98).

 

El prestigi no va cenyir-se tan sols a Catalunya, ans bé i gràcies als continus contactes epistolars, es va estendre per la resta de l’Estat (99) i el seu nom fou més conegut a Europa (100).

 

La reputació li va venir, sobretot, per dues actuacions concretes. D’una banda, les xerrades setmanals a Ràdio Associació de Catalunya (RAC) i, de l’altra, la publicació de la col·lecció “Biblioteca de Tradicions Populars” (BTP), juntament amb d’altres, per exemple, “Costums Populars de Barcelona” (101), “Les Diades Populars” (102).

 

Les xerrades radiofòniques (103) van servir perquè el seu missatge s’endinsés a tots els indrets de Catalunya, i de manera especial, a Barcelona. La seva veu atenorada, la passió i el saber aixecaren nombrosos i fervents admiradors. Les xerrades versaren sobre els seus centres habituals de treball: així, al llarg de 1937 va dedicar nombroses intervencions al llegendari urbà de Barcelona. El testimoniatge ens permet veure les repercussions entre al població (Sr. Ll. Fernández, Barcelona 13 de desembre de 1937. EJA):

 

” Senyor En Joan Amades. El meu fill que cada dijous escolta la vostre passejada llegendària pels carrers de Barcelona, em diu vos pregunti si ço que conteu es escrit en algun llibre o bé són apunts històrics que vos teniu recopilats. Cas de que algun llibre es fes ressò, tindríeu la mercè de comunicar-meu?” (104)

 

La segona actuació anunciada fou la Biblioteca de tradicions populars (BTP). Es tracta de la mostra més patent del nous aires de la seva tasca; es va constituir en aparador de l’amplitud investigadora que portava a terme. A J. Amades, li va esdevenir el mateix que a molts escriptors quan, molt sovint, l’argument els arrossega cap a noves situacions. La BTP el conduí a un dinàmica cada vegada més frenètica. El compromís i la peremptorietat d’aparició dels volums van provocar que treballés i recollís documents com mai.(105)

 

L’intent de voler presentar el major nombre de manifestacions de la cultura popular el portà a tractar molts temes, agrupats sota algunes unitats temàtiques: Art Popular, Llegendari, Enigmística, Barcelona. La diversitat provocà un diferent tractament de les fonts i de la realització. Des de la nostra perspectiva actual, es podria augmentar la necessitat d’una major especialització, per tal d’aprofundir en una àrea específica, sense intentar abastar molts aspectes alhora.

 

La BTP (106) va veure la llum el 1933 i acabà de publicar-se el 1939. Va aconseguir el total de 42 volums, l’objectiu central fou la difusió i el coneixement de diferents manifestacions de la cultura popular catalana, i arribà a convertir-se en la publicació periòdica de més gran durada i nombre de volums de la història del folklore i l’etnografia catalanes. Altres intents (107) no van tenir tanta continuïtat i èxit.

 

Aquesta publicació va significar també l’abandó d’altres activitats remuneratives per viure exclusivament dels estudis i les publicacions. Va treure la publicació com una subscripció; es tractava d’un fet totalment nou en l’ambient i en les annals del folklore català. Hi van col·laborar de forma activa la seva dona i la seva cunyada en l’organització i en la distribució. Els objectius de la BTP resumeixen a la perfecció els seus interessos i centres d’atenció. Així l’opuscle d’abonament deia:

 

” Aquesta empresa no respon a cap fi editorial ni comercial, sinó solament a la inquietud espiritual d’aportar al corpus de la cultura catalana valors humils tinguts fins avui gairebé en absolut menyspreu a casa nostra, als quals dedica especial atenció la moderna especulació científica, i que constitueixen documents de gran valor per a l’estudi del nostre etnos.”

 

“Més de quinze anys d’inquieta recerca, ens han permès de reunir una gran quantitat de dades sobre la saviesa popular del nostre poble, les quals creiem convenient de donar a conèixer […] el tema no és encara gustat per la multitud, i això ens obliga a fer-ne un tiratge curt, destinat només als erudits i esperits selectes, l’ajut dels quals demanem per a fer possible la nostra empresa […] Abarcaran (els temes) els tres grans aspectes del folklore: la llengua, representada per proverbis, endevinalles, jocs de paraules, etc.; els costums, estudiats sota diferents aspectes, i les creences de diferents ordre.”

 

“Dedicarem major atenció al primer dels tres aspectes, o sia, la literatura oral, que sempre ha estat objecte de les nostres preferències. Dintre d’aquesta especialitat, el refraner serà el tema més afavorit, puix pensem dedicar diferents volums dedicats als proverbis, ben ordenats, classificats i explicats, mentre ens serà possible.” (108)

 

Els temes de la BTP eren diversos i, malgrat la varietat, el corpus documental que va oferir fou important, ja que va presentar aspectes històrics i etnogràfics insospitats com ara la història del carnaval urbà de Barcelona i la seva influència en l’estètica i la moda urbana del segle passat.

 

Aquesta col·lecció es va complementar amb la que va començar a publicar a partir de 1937, Narracions Populars i la del 1938, Art Popular . A la declaració d eprincipis de les Narracions , tornà a presentar-hi les seves constants d’acció: deixant de banda el sentiment romàntic, renaixentista, que impregna tota la declaració, es fa necessari destacar l’èmfasi que apareix en la crida per tal de no perdre els trets d’identitat cultural propis i diferencials catalans.

 

” Corrents renovadors s’emporten per sempre costums i tradicions seculars que constitueixen una de les fibres més arrelades del nostre etnos i que contenen en si una de les majors valors espirituals del nostre poble. Voler fer reviure allò que la ventada s’ha emportat fóra temerari, car el passat difícilment torna en matèria de costums i allò que ha estat és impossible que torni a ésser. Però, si el seu restabliment és una temeritat, la conservació del seu record és un deure ineludible i urgent. Els nostres fills no sabran ni la meitat del que nosaltres sabem del nostre tresor tradicional, i als nostres néts ja no els arribarà res. Cal que recollim i expliquem allò que hem sentit, que hem vist i que hem practicat, per fer-ne arribar la perfumada aroma fins a les generacions que ens seguiran, les quals si no ho fem ens en demanaran un compte ben estret.

 

Per mitjà d’aquesta crida ens adrecem als amants de les nostres tradicions seculars de la terra, als qui senten la vibració espiritual del nostre vell art, rústic i popular, però no per la seva simplicitat mancat d’una forta emoció, i als qui són sensibles a l’emotiva subtibilitat de passades consuetuds.” (109)

 

La tasca que desenvolupà durant aquests anys va ser realitzada en el marc d’institucions i empreses relacionades amb la recopilació del folklore català: el Centre Excursionista de Catalunya, l’Obra del cançoner Popular de Catalunya, el Museu Arqueològic / Poble Espanyol. Vegem-les una per una.

 

Centre Excursionista de Catalunya. Secció de Folklore.

 

Hi va participar de manera intensa; en diverses ocasions va ostentar càrrecs directius: el 1928 n’era vicepresident (110), de 1932 a 1935 vocal (111) i el 1935 president (112). El seu dinamisme va aportar una bona dosi de vitalitat a la secció. D’aquesta manera, quan, el 1932 i el 1935, va plantejar-se’n la reestructuració i reactivació, ell va ser part vital d’aquest procés (113).

 

A més de l’activa participació en tots els actes que organitzava la secció de folklore o l’entitat en general, cal destacar la col·laboració amb Pau Vila i Josep Colominas, la qual va aconseguir donar forma als antics interessos de J. Amades entorn a la imatgeria popular.

 

Amb centres d’estudi diferents però units per un mateix interès, tots tres investigadors va constituir-se en grup de recollida i estudi entorn la imatgeria popular catalana (114). Harmònicament amb les accions que desplegaren figures com Batlle o Baldelló en favor dels goigs o d’altres manifestacions de la imatgeria popular, la secció de folklore va crear el 1929 una Agrupació de Mantenedors dels Goigs (115) que va arribar a ser una de les principals activitats de la secció fins a la Guerra Civil (116).

 

El resultat més plausible del treball d’equip d’aquests tres investigadors fou l’edició d’una col·lecció, única en el gènere, d’” Imatgeria Popular Catalana” . Al llarg dels anys trenta, Vila, Colominas i Amades van publicar Les Auques i Els soldats i altres papers de rengle (117). En solitari, va publicar, dins la mateixa col·lecció, Gegants, nans i altres entremesos (1934) (118)Xilografies gironines (1947), Els ex-vots(1952), Imatgeria religiosa (1947), Els goigs (1948) -aquestes dues en col·laboració amb J. Colominas.

 

Obra del cançoner Popular de Catalunya (OCPC)

 

La vinculació a aquesta iniciativa fou tan sols un projecció dels anyencs interessos en el camp de la cançonística (119). Hi va participar des dels inicis (120). Amb el temps entrà a formar part dels investigadors que l’OCPC enviava per tot Catalunya per a la recopilació del fons cançonístic propi (les anomenades missions). Així, allò que des del 1921-1922 havia anat fent de manera espontània i sense un objectiu concret, a partir de 1927 començà a adquirir aparença de professionalitat. Les missions les feia, en general, en companyia del mestre Joan Tomàs el qual es convertí, en bona mesura, en el pigal l a causa dels greus problemes e visió de J. Amades, fins el punt que moltes de les comunicacions que enviava a la família eren escrites per Tomàs (121). Recordant aquelles sortides, molts anys després va escriure:

 

” Durante once veranos consecutivos, comprendidos desde 1920 a 1931, dedicamos unas semanas especialmente a la búsqueda de música tradicional en laborioso y nada fácil trabajo de campo. Durante este tiempo recorrimos comarcas enteras comprendidas desde las altas y nevadas cumbres de los Pirineos hasta las tórridas playas castellonenses, y hemos consultado centenares de personas: pastores, campesinos, obreros, marineros, etc., que nos hicieron la gracia de hacernos partícipes del don de su saber humilde de valor eterno. Durante esta misión humanística, llamando casi de puerta en puerta, pidiendo una limosna de canción, anotamos más de diez mil melodías, entre las que figuran todas las especies de la música, desde la cantinela infantil incongruente en sus palabras y casi sin tonada, pero de imponderable valor etnográfico, hasta la pintura fonética y musical del canto de las aves, desde el pregón del vendedor callejero, hasta la danza instrumental extensa y compleja salida del rústico instrumento de un músico analfabeto de música […]” (122)

 

Les missions que J. Amades realitzà per a l’OCPC foren les següents: (123)

 

ANY

 

DATA

 

LLOC

1927  

gener/juliol

Vilanova, Montblanc, Begues, Sant Quintí de Mediona, Sant Pere de Riudebitlles.
 

maig

Tortosa, Aldover, Ripoll.
 

juliol

Calella.
1928  

gener

Vendrell, Tora, Sant Jaume dels Domenys, Sant Pere de Torelló.
 

19 de juliol a 23 d’agost

Figueres, Alt Emporda.
1929  

gener/març

 Vila-rodona, Girona.
 

maig

Maçanes.
 

17 de juliol a 1 de setembre

Comarques lleidatanes: Coll de Nargó, Ponts, Guissona, Agramunt, Balaguer.
1930  

23 de juliol a 15 d’agost
i 25 d’agost a 15 de setembre

Artesa de Segre.
Balaguer.
Lleida i entorns.
1931  

10 d’agost a 30 de 30 de setembre

Baix Llobregat, Lluçanes, Maresme, Castelló.
1932  

26 de maig

Valls.
 

4 de juny
19 de juliol al 12d’agost i 25 d’agost al 12 de setembre

Aiguafreda.
Terres lleidatanes de la franja catalano-aragonesa.
Les Garrigues.
La Segarra.
1933  

4, 5, 6 de novembre

Graus.
1936  

20 de gener

Moia.

 

El fruit més elaborat i sobresortint de la participació a l’OCPC fou la publicació, el 1936, del Diccionari de la dansa, realitzat en col.laboració amb el mestre Francesc Pujol, director de l’OCPC; es tracta d’una obra d’alta qualitat tecnica (124) i que va restar incompleta ja que no se’n va poder continuar la publicació. Aquest treball va demostrar els seus antics interessos lexicografics i la solvencia del que tenia entre mans (125). A més, fou una prova més de la vitalitat de l’obra i de la musicologia catalana dels anys trenta (126).

 

Una vegada finalitzada l’obra de l’OCPC, J. Amades va continuar treballant en el tema de la música popular, com es pot comprovar en la seva bibliografia, encara que era més un treball de despatx que de recerca directa, en part pels problemes físics que va patir al llarg de la postguerra.

 

Museu d’Arqueologia i Poble Espanyol

 

El reconeixement no va tenir tan sols per part de la societat civil o de les anteriors entitats, sinó que va tenir la recognició oficial i academica a partir del 1935. En aquest moment gracies als interessos etnologics de P. Bosch Gimpera i els seus deixebles (Pericot, Serra Rafols, Castillo, etc.) es va crear en el Museu d’Arqueologia de Barcelona una “secció d’etnografia”, entesa com a complement imprescindible per a la arqueologia i la prehistoria.

 

De l’existencia d’aquesta secció, se’n tenen poques notícies. Els fons tenien procedencia diferent: objectes recopilats per l’AEFC – pel projectat i frustrat Museu d’Etnografia de Catalunya (127), els quals passaren posteriorment a la secció etnografica del Museu d’Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol de Barcelona-, diverses adquisicions, per exemple la compra per part de Bosch Gimpera de la col.lecció d’art africa del general Núnez del Pardo (128).

 

L’antiga gran amistat amb Bosch Gimpera (129) i la reconeixença a la seva tasca sembla que foren determinants en l’elecció com a conservador de la secció. No es coneix amb exactitud la tasca realitzada durant els anys que va estar vinculat al museu d’Arqueologia (130); es tenen algunes referencies del període que correspon a la Guerra Civil. Quan va esclatar, la poca visió el va lliurar de participar-hi, la qual cosa el va permetre de continua treballant. Així, per exemple, publica bon nombre d’articles a La Humanitat. Mentre va durar l’enfrontament, estigué a cavall entre el Museu d’Arqueologia i el Poble Espanyol (131).

 

Sembla ser que la feina que feia al Poble Espanyol era la de seleccionar, de cara a engruixir el fons de la secció etnografica, els materials que arribaren com a fruit d’algunes requises.

 

Deixant de costat aquestes institucions, puntualitzem algunes qüestions sobre aquest període. Com es pot veure, la vitalitat i la intensitat que posava en el treball eren sorprenents. Si els anys vint es van constituir en el naixement de la vocació, els trenta van ser els de la definició del projecte científic. Tant la metodologia com els ambits van quedar perfectament delimitats i identificats, malgrat la diversitat de temes que tracta. Pel que fa a la primera cal assenyalar que va fer servir la recollida directa i la informació rebuda per carta (132). Encara que J. Amades s’inclinava més per la primera (133), la segona li aporta nombrosa documentació, com ja hem dit en una altra part d’aquest estudi.

 

Així, la intensa relació epistolar  va permetre que rebés abundoses notícies i dades dels seus habituals “informadors epistolars” com, per exemple, J. M. Vilarnau Cabanes (Santa Maria de Marles), Gustau Galceran (Vilanova i la Geltrú), lluís Farando de Saint Germain (Barcelona), Sara Llorens de Serra (Pineda de Mar), E. Junyent (Vic), T. Raguer (Ripoll) com també d’institucions, parroquies, cases comarcals, etc.

 

Pel que fa als ambits d’investigació, podem anomenar els següents: cançoner, imatgeria i calendari com a eixos troncals. Rondallística, llegendari i a altres manifestacions com a temes secundaris, que no vol dir subsidiaris, ja que la seva obra adquireis matisos infinits.

La postguerra. La internacionalitat i les grans obres (1940-1959)

Malgrat el fet de no intervenir en el conflicte armat ni en cap activitat de caire polític durant la Guerra Civil, en acabar, van recaure sobre ell algunes acusacions relacionades amb la seva declarada catalanitat (135). L’afer no va anar més enllà: tan sols es veié obligat a treballar mig any de franc al Museu Arqueològic com a sanció (136) i fins ben entrats els anys quaranta (cap el 1945-46) no pogué publicar en català de forma assídua (137).

 

Al Museu d’Arqueologia, hi restà poc temps perquè l’1 de juny de 1949 (138) es va integrar en la nova organització que es va dissenyar per al Poble Espanyol de Barcelona. Les penoses condicions en què es trobava el país pel 1940 no van impedir l’inici de les activitats etnogràfiques. L’Ajuntament de Barcelona les va potenciar gràcies a la presència en el consistori de T. Carreras i Artau, personatge puntal de la història de l’Antropologia catalana, i A. Duran i Sanpere. L’empenta que donaren fou determinant per a la gestació del projecte del futur Museo de Industrias y Artes Populares (MIAP) del Poble Espanyol.

 

Per aquest motiu, Ramon Violant i Simorra va iniciar sortides etnogràfiques per recollir objectes amb mires a la formació d’una secció d’etnografia en el futur museu. Aquestes missions van durar tota una dècada.

 

El MIAP, la resposta més raonable que es va articular en aquells moments per a l’oblidat recinte del Poble Espanyol (139), fou concebut com un espai d’exposició permanent on es combinessin objectes i mostres d’artesania viva, realitzada in situ (140)El projecte va funcionar en alguns aspectes, de manera especial en l’estrictament etnogràfic però el Poble Espanyol va esdevenir aviat un lloc comercial (141).

 

El MIAP s’organitzà (142), a més dels tallers a l’aire lliure, en dues seccions: l’ estrictament etnogràfica, a càrrec de Violant, i la de gravats i imatgeria (dita també “arte gráfico popular), amb seu a l’IMH sota la responsabilitat de J. Amades, concebuda en bona mesura per ell (143).

 

Per bé que el seu centre de treball radicava a l’Arxiu Municipal, no per això va abandonar el Poble Espanyol, ja que tenim documentació de la seva presència durant els primers anys de la dècada dels quaranta (144). Posteriorment, a la mort de Violant (1956), es va

 

fer càrrec, juntament amb Consol Mallofré, de la Secció d’Etnografia. Les activitats d’aquest moment se centraren en adquisició (145) i catalogació de diversos materials com ara d’indumentària (146). Amb anterioritat, també va realitzar diverses sortides (147) que tingueren com a fi primordial la creació d’un arxiu gràfic tradicional, un dels seus gran eixos de treball. La feina es veié minvada pels problemes de salut, cada vegada més importants i també per les dificultats administratives del MIAP (personal, pressupostos) (148).

 

El fet de participar en la creació d’aquest projecte i de ser responsable de la secció de gravats, li va permetre, malgrat el panorama desolador que oferia el país (149) i el continent europeu en general, continuar la intensa activitat que venia desenvolupant des del 1915 en el camp del folklore (150).

 

L’incipient moviment etnogràfic català dels anys quaranta va iniciar el camí tenint com a centre l’IMH (151). El fet que aquesta institució ciutadana refongués dos corrents d’estudi com la història i l’etnografia, va fer que sorgís, sota l’ impromptu de Duran i Sanpere (152), una línia específica de treball propera al que avui anomenem etnohistòria. Una mostra d’aquesta orientació són les nombroses conferències radiofòniques que l’IMH va fer a partir de 1944 amb el títolDivulgaciones históricas , en les quals també intervingué J. Amades.

 

Malgrat que no fou protagonista directe de la formalització institucional dels interessos etnogràfics del moment, la seva presència fou important en la gestació de tot el procés; la seva història personal, la producció i els innombrables contractes foren un dels avals per potenciar, de manera oficial, els estudis etnogràfics a Catalunya.

 

A més del MIAP, aquests estudis veieren una primera confirmació oficial quan cap el 1944/1945 es creà una “sección de etnografía” del CSIC a Catalunya. Així li ho expressà Duran i Sanpere en una comunicació datada el 2 d’abril de 1945 (EJA):

 

” Acabo de rebre la comunicació que us adjunto. La nostra Secció podrà començar de moment, només he rebut els acords referents a Col·laboradors: Vos, en Violant i el Sr. Raguer, i Becaris: Capmany, Serra Roselló i Frederic Gómez, de Cervera […] El que també s’ha rebut és l’acord d’aprovació de 16.000 pessetes per a material, publicacions i viatges.”

 

Les primeres accions van ser, de fet, continuació del que es venia fent en el si de l’IMH a nivell etnogràfic. Van aparèixer nous projectes com el de la formació d’una bibliografia etnogràfica de Catalunya, València, Balears i Rosselló (153) o la creació d’un repertori iconogràfic (154). En tots, hi va prendre part activa (155).

 

L’activitat creixent va comportar que la Sección de etnografía es transformés en Sección de estudios de etnología (156). Fou sols un canvi de nom ja que, de fet, aquesta fou el motiu per a la creació, el 1947, del Centro de Estudios de Etnología Peninsular – CEEP (157)

 

No va tenir estructura pròpia, fins ben entrat l’any 1948. Pel 1947, la Sección de Etnología i el CEEP eren el mateix organisme.

 

La seva tasca, juntament amb la de Violant, es constituí en un dels valors més sòlids d’aquest moviment, en especial per la projecció de treballs a l’interior (158) i a l’exterior (159). Publicacions com El Pessebre (1946) o les ja esmentades d’imatgeria religiosa o les seves sortides etnogràfiques foren exponents de la seva presència pública i de la tasca investigadora. A continuació, presentem un gràfic on es poden apreciar les sortides de les quals es té referència documental (160)

 

Any/Mes

 

Lloc

 

Motiu

 

Resultats

 

1945 – 12

Montserrat Festa del Bisbetó  

15 fotografies

 

1946 – 03

Verges Processó Setmana Santa  

60 fotografies

 

– 05

Sant Feliu de Pallerols Festa de “La Matadegolla”  

29 fotografies

Olot Estudi d’iconografia i imatgeria betlems  

__

Ripoll Documentació Museu Folklòric de Ripoll  

__

 

– 06

Berga “La Patum”  

46 fotografies

 

– 08

Vilanova i la Geltrú Danses de la Festa major  

11 fotografies

Sitges Id.  

48 fotografies

Vilafranca del Penedès Id.  

45 fotografies

 

– 10

Igualada Arxiu fotogràfic de l’Ajuntament  

__

 

– 11

Caldes de Montbui Estudi lèxic indústria terrissera  

__

Berga Id.  

__

 

1947 – 01

Prats de Lluçanès Balls  

20 fotografies

Granollers Danses Vallès  

28 fotografies

 

– 05

Mataró Festes de la Santa Creu  

20 fotografies

Sant Privat d’en Bas Dansa de Sant Isidre  

23 fotografies

 

– 06

Reus Dansa dels Castells  

45 fotografies

 

– 07

Lloret de mar Processó Marítima  

34 fotografies

 

– 09

Olot Danses. Festa Major  

47 fotografies

Tarragona Id.  

42 fotografies

 

1951 – 01

Pina (Mallorca) Representació de Plç. Adoraciódels Sants Reis  

21 fotografies

Monistrol de Montserrat Ball del “Bo Bo”  

10 fotografies

 

– 02

Valls Festes de la Candela  

21 fotografies

 

L’activitat institucional i individual que portava a terme es veié interrompuda bruscament: un atac d’hemiplegia el va deixar impossibilitat del cantó esquerre (161). Aquesta paràlisi venia a complicar-li més la vida. Els averanys presagiaven mals moments (162).

 

Es resistia a restar en estat de postració i amb una gran força de voluntat va superar els inconvenients de la nova situació. Va continuar al peu del canó de la investigació, encara que se’n va ressentir. L’esperit jovial i l’optimisme davant les adversitats li permeteren tirar endavant i superar-ho (163), malgrat que l’hemiplegia li deixà seqüeles.

 

Escriure a màquina, feina més o menys fàcil fins aquell moment, va ser quasi impossible. La Consol i el Pere Busquets, més que mai, es convertiren en les persones sobre les quals va recaure la pesada càrrega de les correccions, repàs d’escrits, etc.

 

En el bienni de 1947/1948, el treball va disminuir, no així les relacions amb altres investigadors (164). Pel 1948 l’Instituto Español de Musicología del CSIC el va nomenar col·laborador honorari del centre (165). També aquest any va presentar un treball al “Premi Marià Aguiló” de l’IEC anomenat Glossari d’oficis tradicionals , que no va aconseguir cap premi (166).

 

Pel 1949 la millora de la salut era ja un fet (167). A partir d’aquest moment va entrar en l’etapa més esplendorosa. Començaren a aparèixer les obres de més envergadura. Tanmateix, nombrosos estudiosos (168) i institucions europees i americanes es posaren en contacte amb ell per demanar assessorament sobre diferents temes. La personalitat extravertida, el caràcter afable i servicial va contribuir, en bona mesura, a l’establiment i consolidació d’aquestes relacions. Més que en cap moment de la seva vida es va posar de manifest l’esperit universalista, herència esperantista. No sols la seva persona era present

 

en els fòrums internacionals sinó que Catalunya (169), en aquells moments tan greus i durs de la seva història, refermava la seva presència en l’exterior com un territori amb entitat històrica pròpia.

 

Aquesta és una de les raons de més pes per reivindicar l’obra de J. Amades, globalment considerada. La certesa de ser la persona més entesa en folklore català era present en els medis etnogràfics d’aleshores (170). Això es va veure confirmat amb la publicació de les seves grans obres de recopilació: Costumari Català (1950-1956) i Folklore de Catalunya (1950-1969). En elles va abocar-hi l’ingent documentació que havia aplegat al llarg dels anys.

 

Fou l’empenta definitiva al prestigi que havia aconseguit a través de molts anys. Van tenir moltes lloances, tant d’investigadors i entitats, com en reunions internacionals (171). La calorosa acollida amb la qual foren rebudes la recullen les paraules de F. Krüger sobre el Costumari Català.

 

“[…]Revélense al lector ya experimentado también las diferencias entre los aspectos que parecen ser comunes al folklore de los pueblos europeos y otras costumbres más bien propias de Cataluña[…]tales aspectos [son]los que evidencian el destacado interés que los materiales recopilados en los dos tomos del Costumari presentan a la futura investigación comparativa […] Pues hay que advertir que el autor no se contenta con una mera enumeración cronológica d las costumbres relacionadas con la vida colectiva del pueblo; procura más bien hacer vivir o resucitar todo el ambiente multicolor en que nacieron y que las rodea. Así, utiliza largamente el refranero y la canción popular como medio apropiado para ilustrar el carácter de determinadas costumbres, creencias y tradiciones; presenta minuciosas descripciones y excelentes esquemas de los bailes que a ciertas fiestas, ceremonias y actos profanos dan una nota particular […] [que proporcionan] al investigador experimentado una idea del interés que presentan las observaciones de nuestro autor para la etnografía catalana (tan rica en antiguos vestigios culturales) y desde el punto de vista comparativo.” (172)

 

Per la seva banda, A. Van Gennep, en rebre un dels volums d’aquesta obra, va comentar:

 

” Mon cher ami, J’ai reçu hier votre magnifique 2ème volume, et vous félicite de tot mon cour pour ce corpus de renseignements, surtout pour l’analyse des rythmes et des pas de danses, qui est tellement évocatrice de la réalité lointaine .”(173)

 

El prestigi d’aquestes obres va consolidar les relacions amb l’exterior. Com mai, començà a rebre nombroses ofertes per integrar-se en associacions, escriure en revistes (174), etc. Fou nomenat membre i/o soci de diverses corporacions científiques europees i americanes.(175) Aquesta projecció exterior assolí una fita important quan li fou concedit, el 1958 a Palermo, el segon premi del Concorso Internazionale Folclorístico, intitulat Giuseppe Pitré atorgat per l’Azienda di Turismo per Palermo e Monreale; era concedit als estudiosos o entitats més sobresortints en l’estudi i la investigació de la cultura popular i tradicional. Així mateix, tot això afavorí la seva participació, al llarg dels anys cinquanta, en diferents congressos i reunions científiques internacionals.

 

A continuació, presentem una relació als quals va assistir en persona (A) o envià comunicació (C):

 

Any

 

Festival/Congrés

 

Ciutat

 

Comunicació

 

1952

Congrés de Folklore Musical (A)  

Palma de Mallorca

Les danses d’espases i balls de bastons a Catalunya.
 

1953

Festival National des Chants et des Danses Populaires (C)  

Biarritz

Cançons i danses dels pastors pirinencs.
Congresso di Studi Etnografici Italiani; Mostra d’Oltremare e del Lavoro Italiano del Mondo (C)  

Napols

La torre vivente a Catalunya
 

1954

Congresso Internazionale
di Musica Mediterranea (A)
 

Palerm

Simbolismo delle Danze Catalane.
Strumenti di Musica Popolare in Catalogna.
La Canzone Ritmica Catalana.
International Congress of Folklore (C)  

Sao Paulo

Qué se entiende por hecho folklórico.
Congresso Internazionale
di Etnografia del Mare (C)
 

Napols

Rito di construzione di una barca.
International Folk Music Council (C)  

Edimburg

Dances and songs of the Pyrrenean sheperds.
 

1956

Congreso de Etnografía y
Folklore (A)
 

Braga

Prácticas mágicas para provocar lluvia.
Congresso Nazionale delle
tradizione Popolari (C)
 

Sardenya

Un aspecte de la Cultura Catalana a Sardenya
 

1957

Congresso Italiani di Folklore (C)  

Chieti

La recerca de contes
Congrés Internacional de
Pessebristes (A)
 

Barcelona

Protohistoria del Pessebre;
Organografia pessebrista;
Mitologia de les figures
de Pessebre.
 

1958

Col.loqui Internacional d’Etnografia Leite de Vasconcellos (A)  

Porto

Sobrevivencias de ritos de incineración en el cuento.
Danzas mágicas femeninas.
Supervivencia de costumbres arcaicas en el cuento.
Festival International de la Marionette (A)  

Lieja

Le Théâtre de marionettes
en catalogne.

 

Al llarg d’aquesta dècada va seguir adquirint documentació folklòrica de qualsevol tipus i àmbit geogràfic (176) però fou la rondallística el camp que acaparà més la seva atenció. Si els primers anys foren la dansa, la música, el costumari, la imatgeria, els seus temes centrals, a l’etapa de postguerra fou la rondallística el centre dels afanys inquisitius, (177) com així ho confirma l’intercanvi epistolar que mantingué amb els destacats investigadors internacionals d’aquesta matèria. Així, va mantenir contacte amb personatges de la categoria de S. Thompson, (178) R.S. Boggs,(179) K. Ranke, (180) i d’altres. Però fou amb l’investigador alemany W: Anderson (181) amb qui la relació fou més activa.

 

La comunicació entre ambdós fou fruitosa, fins al punt que els treballs de J. Amades reberen una important aportació teòrico-metodològica d’Anderson, com ja veurem.

 

D’aquesta manera, la seva feina entrà en estreta connexió amb els interessos de caràcter comparativista dels esmentats autors, en general, de l’Escola Finlandesa, també coneguda com del Mètode Històrico-Geogràfic. (182)

 

En el camp de les publicacions, a més d’uns quants articles, (183) cal destacar el volum I de Folklore de Catalunya , dedicat íntegrament a aquest tema, i l’obraContes Catalans (París, Ed. Erasme, 1957), (184) que va aparèixer com un volum més de la col·lecció Contes des cinq continents , dirigida per Paul Delaure. (185)

 

Entrar en les xarxes internacionals d’estudiosos de la rondallística (186) va fer que el volum del,Folklore de Catalunya dedicat a aquesta temàtica es convertís en peça de consulta obligada per a molts investigadors adscrits a l’escola esmentada. De la consideració que va adquirir l’obra són eloqüents les paraules següents de W. Anderson (Kiel, sense data, EJA):

 

“Nous voyons qu0il s’agit ici d’une publication folklorique extrêmement importante -d’un trésor de contes populaires qui ne doit être ignoré par aucun spécialiste. Mais c’est précisément la richesse fantastique du recueil catalan qui en rend l’usage difficile. Si je voulais donner un bref résumé de chacun des 2215 numéros (comme c’est l’usage depuis Reinhold Höhler […], je devrais écrire toute une brochure de dimensions considérables, donc je dois y renoncer. Mais si un spécialiste se met à y chercher des versions d’un certain conte populaire -comment les pêchera-t’il de l’océan du livre catalan?”

 

Participar en aquest moviment d’estudi va afavorir la rebuda d’un encàrrec, per part de l’UNESCO, per a l’elaboració d’una bibliografia i una classificació de la rondallística catalana. (187) Anderson, interessat en la sistematització de la rondallística catalana, el va alliçonar en diferents ocasions. Vegem-ne dos exemples:

  • ” Vous me priez de vous expliquer clairement, quels contes sont exclus du système d’Aarne-Thompson. Hélas ! C’est presque impossible ; il faudrait un nouveau Raymond Lulle pour vous fournir toutes les définitions, distinctions et classifications que vous désirez [.] si un conte éveille vos doutes, envoyez-m’en un bref résumé, et je vous répondrai [.]pour faciliter votre travail, j’ai l’intention de faire une révision de votre « Rondallística » [.]. (188)

 

 

  • « [.] En parlant des animaux, des plantes, etc. , vous devriez faire usage de la nomenclature française ; s’il s’agit de termes rares et spéciaux qui manquent dans les dictionnaires, vous pouvez conserver le nom catalan, en y ajoutant entre deux parenthèses.

 

 

Les noms latins scientifiques sont utiles, mais non pas indispensables. Quant aux traditions sur les localités submergées ou englouties par la terre, il suffit de les registrer tout ensemble, sans consacrer à chaque localité un numéro spécial. » (189)

 

La preocupació d’altres països i estudiosos per la rondallística catalana i per l’obra de J. Amades es va veure reflectida mesos després de la seva mort quan en el Congrès International des Investigateurs des Contes Populaires (Kiel-Copenhague, agost de 1959), es va discutir allò que s’havia de fer amb la tasca que J. Amades portava a terme sobre la classificació dels contes catalans, tasca que quedà incompleta per la seva sobtada mort. Malgrat l’extensió de la nota, en el congrés es van exposar les opinions següents:

 

” La question du catalogue des contes catalans, ainsi que celle des manuscrits et livres de M. Amades, fut discutée et, ensemble avec d’autres questions importantes déléguée à un comité spécial. Préalablement il fut constaté:

  • Pour rédiger la catalogue des contes catalans, il n’est pas assez d’avoir sous les yeux les fiches et les livres imprimés : c’est que sur les fiches les contes non-publiés sont bien résumés (ainsi qu’on peut les reconnaître), mais sans indication des pages du manuscrit où l’on en peut trouver l’original.

 

 

  • Avant tout, il faudra donc ordonner les manuscrits originaux, les paginer et le conserver toujours dans le même ordre.

 

 

  • Puis il faut confronter toutes les fiches avec les originaux et marquer sur chaque fiche la page du manuscrit original.

 

 

  • Cette pagination et cette confrontation sont des tâches assez compliquées, et il faudra peut-être envoyer à Barcelone (pour quinze jours au moins) un spécialiste pour les exécuter.

 

 

  • On a pensé aussi à faire des microfilmes de tous les contes non-publiés de M. Amades, mais ce serait une entreprise assez coûteuse.

 

 

  • Quant aux recueils imprimés de contes populaires catalans qui se trouvent dans la bibliothèque de M. Amades, ils devraient rester à Barcelone ainsi que les manuscrits originaux jusqu’au moment où le catalogue sera achevé. Si Mme. votre sour a l’intention de les vendre, je la prie de les vendre seulement à quelque institution barcelonaise accessible aux savants [.].

 

 

  • A présent, la tâche principale de vous et de Mme. votre sour sera celle de conserver tous les manuscrits et toutes les fiches de M. Amades, ainsi que tous les recueils de contes catalans qui se trouvent dans sa bibliothèque, sans que rien en soit perdu -202 fiches sont encore chez moi ; je vous les renverrai plus tard.

 

 

Soyez persuadé que moi et les autres folkloristes, nous éprouvons trop d’interêt pour cette affaire pour renoncer a sa réalisation. » (190)

 

Les propostes no van arribar a bon termini ja que, poc després, Anderson també moria i desapareixia així la persona que millor coneixia de quina manera es trobava l’assumpte.

Defunció

Josep Pla morí el 23 d’abril de 1981. Sembla com si hagués desitjat unir-se a un nom tan il·lustre com el de M. Cervantes, mort tres centúries abans el mateix dia. Jugant amb el símil, J. Amades morí un 17 de gener de 1959, festa de Sant Antoni Abat, una de les dates més assenyalades del calendari tradicional català. De fet, és com si volgués per sempre més restar unit al costumari i al calendari tradicional del país.

 

Des de feia uns mesos, l’estat de salut no era tan bo com caldria desitjar; per l’octubre de 1958 havia passat una bronquitis de la qual no s’havia refet del tot. Res, però, no feia presagiar la sobtada i inesperada mort. La tinta de la vella i atrotinada màquina d’escriure encara era fresca. “Ara que rajava tan bé!”, havia començat quan l’obligació del descans li havia fet deixar la feina a mitjanit.

 

Les mostres de condol foren nombroses; així ho manifestaren gran nombre d’investigadors de tot l’Estat i de l’estranger. (191) Algunes societats europees i americanes s’hi van afegir: Societé d’Ethnographie Française (G. H. Rivière), Società Etnografia Italiana (Paolo Toschi), Union International d’Études des Giants Processionnels. (192)

 

La seva mort no sols representa la pèrdua d’un estudiós de categoria, sinó la desaparició d’un esperit generós, molt humà i bo, que donava sempre preferència a les qüestions humanes i a la col·laboració científica per sobre de tot.

 

La societat catalana va sentir molt la pèrdua. Revisant la premsa diària en tenim la prova. Nombroses associacions i persones expressaren el seu condol. Tant la persona com l’obra s’havien convertit en elements que parlaven de catalanitat. (193) A tall d’exemple:

 

” Som ben sabedors que la cultura catalana, a la que fins l’últim instant ha volgut servir, perd, amb la desaparició d’Amades, un element d’inapreciable valor. Nosaltres, que portats per l’anhel de recórrer i estimar la terra hem estat tothora amatents a les coses que són l’ànima d’ella, sabem bé l’amor que li tenia. És ben segur que li serà sempre agraïda la seva feina de retrobar i conservar el baticor popular de Catalunya. Amades permaneixerà en la seva pròpia obra.” (194)

 

La seva presència encara és palesa entre nosaltres. Fa trenta-un anys que va morir i avui encara apareixen estudis inèdits, a més de reedicions d’algunes obres com elCostumari Català. Aquest volum de treball és el millor recordatori del seu missatge més constant: el valor de la cultura popular i tradicional catalana i universal. Podríem dir més coses de Joan Amades i Gelats, però res millor que el poema, compost per Octavi Saltor, compendi de l’home i la seva obra:

 

EN LA MORT DE JOAN AMADES

 

La pacient recerca del passat 
t’entelava el cristall de la mirada. 
Però la teva dèria sagrada 
sostenia el teu tremp transfigurat.

 

Sobtadament caigueres, fulminat,
per al repòs de la vida estada. 
I la ciutat et plora, desolada, 
i tot el poble teu, malaguanyat.

 

Tu en descubrires l’immortal tresor
que en els teus llibres i reculls no mor,
arxiu vivent de cants i llegendari.

 

Joan Amades, estimat de tots,
ara et perfiles, més enllà dels mots,
com un enyor fidel contra el desvari.

 

OCTAVI SALTOR

Vers una valoració de l’obra de Joan Amades

Aquestes anotacions pretenen tan sols conjuminar algunes reflexions, a tall de cloenda, sobre la seva figura i l’obra, motiu de polèmica i de punts de vista oposats en nombroses ocasions. Val a dir que, malgrat les discussions i les crítiques, encara avui són escassos els estudis seriosos dedicats a l’anàlisi de la seva producció amb la minuciositat que cal. Aquestes reflexions, així com tot el treball, volen ser un estímul més per tal de fomentar aquesta recerca.

 

Qualsevol estudi crític requereix, com a mínim, el coneixement de variables diverses, que són, com a mínim, tres: conèixer l’home, els seus objectius científics i el context històric i de disciplina precís en el qual es desenvolupa la investigació. Vegem-les:

 

L’home

 

J. Amades neix i creix a Catalunya i la Barcelona de la fi de segle i de les primeres dècades del nostre segle. Viu en un món de fortes diferenciacions socials, econòmiques, culturals… Sorgeix perfectament incardinat en la cultura obrera i popular, força diferent de la cultura burgesa i acadèmica. No es pot dir d’ell que fos un d’aquells “joves modernistes o noucentistes”. Tot al contrari: era un jove llibreter de vell, del Raval barceloní, ple d’inquietuds. La cesura era tan forta que, fins i tot en la fracció socio-econòmica en què va créixer, hi havia profundes diferències entre l’obrerisme de tarannà anarquista i catòlic.

 

No ens ha de semblar estrany l’autodidactisme en un món de contrastos tan marcats, on el nivell d’escolarització era molt baix. Malgrat l’esperit de lluita, del tremend esforç de superació realitzat per incorporar-se al món acadèmic i científic (és significatiu que mai no va pertànyer a cap de les grans entitats culturals barcelonines) la manca d’estudis li fou sempre una rèmora. Amb molta intuïció va acumular grans dosis de saviesa en diferents assumptes. Però la manca d’una sòlida formació va impossibilitar, nombroses vegades, acabar de formalitzar, aprofundir i organitzar els estudis de manera més rigorosa i científica. (195) Això va condicionar que molts treballs no poguessin créixer fins on hauria estat desitjable.

 

Si afegim els problemes purament físics podem arribar a comprendre millor el perquè de les llacunes metodològiques que sorgeixen en moltes de les obres. Els problemes amb la vista que, amb el temps, s’accentueren molt fins arribar a la quasi total manca de visió, propiciaren que la seva eina principal fos la memòria. Era prodigiosa per bé que, en els darrers anys de vida, el féu confondre alguna dada i homogeneïtzar algunes narracions, com declarà Joan Tomàs. A més, l’hemiplegia vingué a complicar molt més la situació.

 

Els objectius

 

La seva tasca bàsica fou la recopilació d’alguns aspectes de la cultura popular en estat de transformació o a punt d’extinció. Aquest plantejament s’ha de tenir sempre present per entrar en contacte amb els seus materials. En tot moment va ser conscient del seu rol i ho va proclamar en nombroses ocasions.

  • Fins que a tot Europa no s’hagin recollit per mitjà del cinema sonor i quan es compti amb aquesta base d’estudi, fins que no sorgeixi un folklorista prou preparat per a capir-ne tot el seu abast per tal de treure’n les degudes conseqüències, no es podrà tractar seriosament i amb base científica aquest tema [.]” (196)

 

 

  • “Mentre esperem que arribin investigadors i estudiosos degudament preparats per a poder constituir-se en orfebres del nostre folklore, cal que una legió de voluntaris, esperonats per l’afany de servir la pàtria i la cultura universal, s’afanyin a collir i recollir les pedres valuosíssimes que més tard seran convertides en joies, puix que si esperem fer-ho quan tinguem els artistes que puguin treballar les pedres en brut, ja haurem fet tard i ja no trobarem la matèria prima laborable; a nosaltres ens està destinat, doncs, de recollir i fornir els materials que uns altres aprofitaran.”  (197)

 

 

A més, s’ha de tenir present l’articulació teòrica i acadèmica deficient del folklore i l’etnologia al nostre país, la qual cosa facilità que J. Amades es fixés uns objectius molt concrets. (198)

 

El context científic i social

 

Amb molta freqüència, en el moment d’historiar una disciplina, s’obliden l’instant precís en què es desenvolupà tal o tal altre treball, i se supediten els discursos a les organitzacions o estructuracions del món científic i social actual. Aquesta actitud obvia les concepcions concretes que mouen els estudiosos o les societats en determinades ocasions.

 

El moment científic, etnològicament parlant, en el qual es formà i portà la investigació i producció, va estar marcat per l’ historicisme, és a dir, no per l’observació de la societat en els aspectes més dinàmics (moviments de població, estructures cognitives, etc.) sinó per veure la cultura d’un grup en clau històrica. Així, quan començà a treballar, la ciència etnogràfica estava supeditada a l’estudi dels orígens i l’evolució de la cultura humana.

 

L’ historicisme de Bosch Gimpera, Griera, Carreras Artau, Batista, etc. , fou cabdal per a ell. El seu historicisme s’accentuà quan entrà en relació amb els investigadors adscrits a l’Escola Finesa de la rondallística. (199)

 

Aquesta visió decantada a l’esbrinament de la fisonomia cultural de Catalunya influí el seu pensament i la seva tasca, en tots els àmbits i sentits:

 

Hi ha un ball que s’escapa del que hem comentat: el de Bastons, sobretot quan és realitzat per vells. Nosaltres coneixem més de cent balls de bastons diferents, es pot dir tots vius. Un estudi sobre les particularitats de la indumentària, àrea de cada un dels balls, probables orígens, còpies d’unes colles de les altres, instruments emprats, particularitats dels tipus de la Catalunya Vella i la Nova, comparació amb les variant estrangeres, les pròpies dels pobles europeus i les que ballen els primitius; referències històriques que se’n puguin trobar, i tants i tants d’altres aspectes, pot constituir un bon tema de recerca i una aportació als estudis folklòrics i etnogràfics al mateix temps que de lluïment.” (200)

 

L’ historicisme li féu veure la cultura popular com un continuum en el temps: acollia les darreres mostres de la vida originària. (201) Hi feien niu formes ancestrals de vida: la cultura popular era l’últim reflex d’estils de vida passats i oblidats, que restava allunyada, encara, de les formes culturals i científiques més avançades, més civilitzades.

 

El nostre propòsit és precisament d’explicar les restes d’aquestes creences ràncies i desacreditades, encara vivents en la nostra gent del camp i de la ciutat de cultura reculada, mantingudes per tradició, potser un xic canviades en llur forma, adaptades a l’ambient d’avui, molt diferents dels de llur temps d’origen, però que en essència la majoria conserva tota llur significació.” (202)

 

Aquesta visió de l’Etnologia, profundament historicista, va conformar-li el pensament i l’acció. (203) Així, va centrar la tasca en una temàtica espai-temps allunyada de les realitats socials properes, a diferència de la més moderna concepció de l’antropologia cultural i social: l’allunyament de la realitat social i més propera, en honor a la justícia i la veritat, no pot, no ho ha de fer, anul·lar totes les seves realitzacions.

 

A més dels factors de caràcter científic, s’ha de tenir molt en compte el paper que la societat en què visqué tingué en la conformació del seu pensament i acció. No tornarem sobre tot això. Tan sols presentem un gràfic, resum sintètic de les més destacades influències que actuaren sobre ell.

 

 

És necessari un estudi profund dels seus escrits: els múltiples camps que va explorar, molts d’ells inèdits en la història del folklore i l’etnografia catalana, obren centenars de possibilitats de cara a l’ investigació. (204)

 

Fer el judici d’una producció com la J. Amades es fa complicat, en especial per la vastitud de l’obra. Pensem, com ja s’ha dit en una publicació recent, (205) que en l’actualitat la postura més coherent vers la producció de J. Amades és doble: d’una banda, respecte i reconeixement i d’altra, discerniment crític. Tenim com a paràmetres les variables i les coordenades apuntades, vegem-ne els aspectes negatius i positius més destacats.

 

La seva producció és el corpus documental etnogràfic més important del país. S’ha vist esquitxada per la polèmica perquè se li han atribuït defectes de forma i, en alguns casos, de contingut. J. Amades possiblement no va realitzar obres d’elevat rigor metodològic; s’ha demostrat que en algunes (per exemple, en Folklore de Catalunya: Rondallística ) va refondre algunes fonts manuscrites, homogeneïtzant-ne els textos. (206)

 

Hem de dir que en algunes obres (per exemple, El Costumari Català ) les referències documentals o personals no van ser explicitades amb prou claredat; (207) en altres, en canvi, la minuciositat és força elevada (per exemple, La Casa ). La manca d’explicació de les fonts utilitzades ha provocat que se l’hagi acusat d’inventar festes, rituals, etc.

 

Considerem que afirmacions d’aquest tipus, en alguns casos, han estat fetes a la lleugera. L’estudi detallat de la seva documentació epistolar ha posat de manifest quines eren les seves fonts d’informació: a més de la informació bibliogràfica (207bis) els innombrables folkloristes locals repartits pel país. Aquesta anàlisi ha permès comprovar com algunes dades del Costumari Català han estat extretes de la seva correspondència. (208)

 

D’altres imperfeccions que hi podem trobar són una certa manca de sistematització en el tractament de dades, (209) una confiança excessiva en la pròpia memòria, (210) certs oblits, (211) i, des de al perspectiva de l’antropologia moderna, una descontextualització de les informacions respecte a la societat. (212)

 

Els punts negatius queden compensats pels nombrosos valors positius que les seves obres amaguen. L’objectiu que sempre es va proposar, la recopilació, es va veure acomplert.

 

De vegades,,la quantitat d’un treball assumeix tals proporcions que la qualitat esdevé un fet intrínsec. El volum d’informació recopilada i de temes és tan elevat que la producció esdevé un gran banc de dades sobre la cultura popular i tradicional catalana. D’aquest manera, J. Amades es converteix en quelcom més que un simple folklorista: la multiplicitat dels seus treballs l’han convertit, com ha assenyalat M. Albert Llorca, tant en un etnògraf de l’oralitat, (213) com de la paraula escrita. (214)

 

Malgrat que no va parlar de ” l’avui del present “, sí que es referí a ” l’avui de l’ahir“. Les dades i informacions que recollí, observades en clau etnohistòrica són de gran valor ja que ens mostren aspectes de la vida popular que, si ell no els hagués aplegat, s’haguessin perdut definitivament.

 

Així, el cas de la descripció dels oficis, dels baladrers, els centenars de fórmules i remeis de medicina popular, les formes de comunicació impresa com ara auques, goigs, fulls de rengle, els detalls sobre el calendari tradicional, etc.

 

A més, hem de reflexionar també en la dimensió internacional dels seus escrits i valorar el fet que la cultura popular de Catalunya fos coneguda i estudiada arreu del món en moments greus de la vida del país. (215)

 

Però els valors i el missatge de Joan Amades no es redueix a aquests extrems, ja que el fet de convertir-se en memòria d’unes formes culturals en procés de canvi fou realitzat per ell amb l’esperit de fomentar el contacte i la comunicació, la identificació i l’estimació per la cultura popular i tradicional catalana. Així, la seva figura i obra es projecten en les nostres dies d’una manera extraordinària. Els seus escrits s’han convertit en font d’inspiració de moltes de les nostres manifestacions populars: quan es prepara una festa de qualsevol poble o ciutat de Catalunya, és difícil que una o altra manifestació, imatge, refrany, etc. ( l’”imaginari col·lectiu” ), que ell va recopilar, no aparegui. Així, si pensem, per un moment, en la revifalla de la festa popular a partir de la dècada dels setanta, ens podem preguntar: què i com hauria estat la recuperació de la FESTA a Catalunya sense un Costumari Català , unFolklore de Catalunya o un Gegants, nans i altres entremesos? (216)