Destacat etnòleg i folklorista autodidacta, és considerat un referent en la seva disciplina tant a Catalunya com internacionalment.

Cap al  1915 començà la seva tasca recopiladora de materials etnogràfics amb la pretensió de preservar-los de la seva desaparició,  i amb l’esperança  que d’altres estudiosos els poguessin estudiar i interpretar posteriorment. Cançons, costums, festes, rondalles, danses, imatgeria festiva, contes, literatura de canya i cordill, oficis, etc. Cap  àmbit de la cultura popular i tradicional s’escapava  del seu interès i del seu estudi. Actualment, podem considerar aquest llegat  com una de les parts rellevants  de la memòria etnològica catalana.

La seva extraordinària capacitat en la recerca, en el treball de camp i en la producció escrita el converteixen en un autor únic. De l’extensa bibliografia destaquen: La biblioteca de tradicions populars (42 volums), Folklore de Catalunya (3 volums) i el Costumari català (5 volums).

Més enllà de la seva obra escrita, Amades és autor de referència absoluta per entendre el procés de reinvenció i recuperació  festiva que Catalunya va viure en l’època del postfranquisme i que encara

Abans de començar la narració biogràfica és del tot necessari assenyalar, succintament, el món en què neix Joan Amades. Sense això, es fa impossible comprendre l’home així com la tasca que va dur a terme.

Joan Amades va néixer en una Catalunya on les diferències socials, econòmiques i culturals eren força marcades; un país en plena transformació econòmica i amb profunds canvis poblacionals, en especial pel que fa al creixement de Barcelona i al despoblament de moltes comarques en favor de la metròpoli. (1) Un país i una ciutat comtal on les dures condicions de treball dels obrers (2) convivien alhora amb l’esplendor de la burgesia catalana. Un espai on cultura obrera i popular i burgesa i acadèmica eren mons força separats i diferenciats. Joan Amades va pertànyer a la fracció social més desposseïda, amb dificultats de tota mena, essent aquest aspecte clau per a comprendre’n la figura i l’obra.

Tenim poques referències d’aquest període. Joan Amades va venir al món un 23 de juliol de l’any 1890, en el si d’una modesta família obrera barcelonina que, com moltes altres d’aquell moment, formaven part de l’al·luvió demogràfic que va rebre Barcelona des de la segona meitat de segle. Aquesta situació va afavorir que la seva ciutat natal fos una metròpoli diversa, agitada, amb modes molt variats de comportament.

La situació econòmica dels pares, na Teresa i en Blai, era greu. El pare va haver de deixar l’ofici -serraller- (3) per problemes de salut; així mateix, la mare havia deixat de treballar perquè la fàbrica on feia de filadora havia tancat. La família es mantenia del treball de camàlic del pare i d’algunes feines casolanes de la mare, per exemple, calcetera. (4)

La precària posició familiar va esdevenir molt greu i els pares van decidir enviar el noiet a Bot, poblet de la Terra Alta, amb els avis paterns, En Joan s’hi va estar un període d’uns quants anys.

Quan va tornar a Barcelona, mercès a l’interès del pare, en Joan va ingressar a l’escola Victor Hugo. (5) En aquells moments, els pares havien posat una draperia. (6) Temps després, exerciria de drapaire. Va anar poc temps a l’escola, perquè als nou anys es va posar a treballar en el negoci familiar. (7)

El poc temps de formació a l’escola va condicionar que fos un autodidacte. (8) Aquest punt s’ha de remarcar tant en els aspectes positius com en els negatius: si d’una banda ens mostra un esperit emprenedor i fort, d’altra, permet comprendre algunes llacunes en la seva obra científica, com veurem posteriorment. (9)

Del temps d’estudiant, cal destacar-ne dues característiques determinants de la seva existència humana i científica: una extraordinària memòria i una visió molt deficient. La memòria li va permetre de suplir, en part, els problemes visuals. Una de les persones que més el va arribar a conèixer, el mestre Joan Tomàs, va declarar al respecte:

« Déu li havia concedit una memòria prodigiosa que li permetia de retenir una quantitat extraordinària de coses, i li suplia, per així dir-ho, la manca de la vista. Ell es recordava d’allò més insignificant, i dels temps més reculats, si bé, a voltes, i sobretot ara en els darrers anys aquesta facultat no li era prou fidel. Tot amb tot, la seva memòria era formidable .” (10)

La dificultat de visió va esdevenir un fort obstacle per al seu desenvolupament, però el seu permanent optimisme i confiança li feren sortir-se’n. Sense fer cas de la prohibició familiar de no llegir, en Joan ho feia d’amagat i ajudat d’una lent. (11)

També es va posar de manifest la tremenda vitalitat que sempre el va caracteritzar. Recordem que de ben petit organitzava representacions de titelles per als nens de l’escala i del veïnat. (12)

Es pot afirmar que la font primigènia on es va nodrir va ser, més que la cultura acadèmica, la cultura popular de les gents del Raval barceloní. Malgrat les dures condicions de vida, la classe obrera barcelonina del principi de segle tenia una rica cultura. Joan Amades va participar de manera intensa en un determinat estil de viure i comprendre la vida, (14) que anava des de la recatalanització de la societat fins a la rica literatura de “canya i cordill”.(15)

La manera de comprendre la vida es va completar amb el treball de jovenet: drapaire llibreter de vell. Va poder contactar i conèixer molta gent dels ambients populars de Barcelona. Aquest tret és important ja que, quan es va dedicar de forma plena a la recopilació folklorística, va explotar els temes que havia viscut d’infant i d’adolescent.(16)

El fet que la cultura obrera i popular esdevingués la seva universitat es va refermar cap al 1905 quan va començar a participar en les activitats de la Secció d’Excursions de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) de Barcelona. Aquesta entitat, de fort tarannà obrer, tenia com un dels seus objectius centrals la promoció i la formació de la classe obrera barcelonina (fidel reflex de l’esperit pedagògic que caracteritzava els moviments obrers europeus d’aquell moment); això va fomentar que l’AEP promogués diferents campanyes ciutadanes de molt ressò. (17)

Els afanys pedagògics de l’AEP es convertiren en el camí que encarrilà les seves ànsies d’aprendre, sorgides en primera instància a la parada de llibres de segona mà que tenia al mercat del Encants Nous de Sant Antoni.(18) D’aquesta manera, món ateneista i món bibliogràfic (19) es converteixen en les primeres veritables «claus de volta» per comprendre Joan Amades, ja que si la primera li va donar un profund sentit associatiu, la segona li féu estimar els llibres de tal manera que quan edità el seus, aquests foren fets amb molta cura, polidament.

Com tot el que feia, va viure intensament la cultura ateneista.(20) Hi va estudiar (21) llengües (francès, anglès, alemany, esperanto) i d’altres matèries; va participar en diverses activitats de l’entitat,(22) especialment en les que promogué la Secció d’Excursions, de la qual va arribar a ser president. (23)

El seu caràcter obert i afable va entroncar amb el món associatiu ateneista. L’ampli ventall d’activitats que s’hi podia trobar li va fer néixer molts interessos: grafologia, astronomia,(24) entomofília (hi va dedicar alguns articles que signà amb el pseudònim de Jeroni Picornell).(25) Però amb el que més es va identificar va ser arnb l’esperantisme i l’excursionisme.

Els ideals de fraternitat i universalisme que portava, en íntima essència, la llengua creada per Zamenhof es convertiren en guia de moltes accions posteriors. L’esperanto va ser tan important en la conformació del pensament de J. Amades que va convertir-se en una filosofia de la vida. Persona i obra no es comprenen sense una referència concreta a l’esperit universalista que animava la seva feina. Tal com va escriure, quan ja estava consagrat al món del Folklore:

” Sólo he de decir que me siento soldado de la causa de la cultura univer­sal destacado a la guardia de una trinchera la cual defiendo con toda mi energía y valor y sobre todo con toda mi fe, No creo hacer nada mas que defender mi deber, haciendo lo que debo en cumplimiento de mi obligación. Cumplo hasta donde puedo, y mas haría si mis condiciones físicas me lo permitieran . ” (26)

També va ser important pel seu caire associatiu i la superació d’ideologies i nacionalismes estrictes, a més d’un mitjà per aconseguir informació de l’estranger sobre cultura popular i tradicional.

Fou tal la dedicació a l’estudi i la difusió a l’esperanto que ja pel 1909 va participar en l’organització del Congrés Internacional Esperantista celebrat a Barcelona i que va comptar amb l’assistència de Zamenhof (27) anys després li envià una carta personal, que sempre va constituir un motiu d’orgull. Va donar empenta a publicacions periòdiques,(28) de poc ressò a casa nostra, que van servir per prendre contacte i realitzar intercanvis amb esperantistes d’arreu,(29) així mateix va participar en nombroses manifestacions -per exemple, en els Jocs Florals esperantistes- i publicacions.(30) Aquesta consagració va fer que, el 1923, l’escollissin president de la Federació Catalana de Societats Esperantistes Catalanes.

Pel que fa a l’Excursionisme, cal assenyalar que aquest li causà un viu impacte. Un dels ideals de caire pedagògic més destacats de l’AEP era el contacte amb la natura (31) i per això era una de les activitats més importants.(32)

Recordem que la practica de la recopilació i l’estudi del Folklore a Catalunya ha anat molt unida a l’excursionisme.(33) Esbrinar i conèixer el territori català feia parella amb conèixer-ne les gents i llur forma de vida. Seguint la pauta del moment sociocultural que Catalunya vivia en aquests moments, la Secció d’Excursions (34) formà, el 1916, un Esbart Folklòric que va tenir com a idea motora la creació d’un:

” [ … ] Arxiu folklòric amb els materials que podien anar-se recollint en les excursions, els quals haurien sigut objecte d’estudi per l’Esbart, amb la consegüent publicació de tot quant hagués presentat aspectes d’interès remarcable .”(35)

D’aquesta manera, les excursions anaven sempre acompanyades de descripcions de festes i d’altres aspectes de la cultura tradicional (36). Amades en va ser un dels principals animadors juntament amb el seu amic Sebastià Giralt company d’afeccions folklorístiques, com ja veurem.

Les excursions li van fer conèixer en profunditat les gents i llurs costums, la geografia, etc. Aquest contacte directe amb el país va esdevenir punt clau quan es dedicà al folklore. La forta vivència del territori, dels valors més arrelats en el món rural català, li va fer viure amb força sentiment Catalunya (37) com a entitat cultural diferenciada; així, amb motiu d’una sortida cap a les terres de l’Ebre, va dir:

” La sensació de bellesa sentida durant el trajecte per l’Ebre és d’aquelles que difícilment s’obliden, per anys que passin, i que un recorda amb goig quan en els moments de satisfacció hom passa balanç de les hores ben viscudes .”(38)

Manifestacions com aquesta són un dels molts exemples que es poden trobar de la seva experiència com a caminant per les rutes geogràfico-romàntiques i etnogràfiques de Catalunya.

Com a resum d’aquest període cal assenyalar que nasqué i es crià en un món en el qual convivien formes culturals, industrials i rurals, un país de profundes desigualtats on la lluita per sobreviure era constant i diària. La Catalunya i la Barcelona finiseculars (la cultura obrera, el món de la compra venda de llibres … (39) foren els responsables últims que un jove Llibreter de vell s’obrís camí en el món de la recopilació etnogràfica i assolís prestigi internacional. Si haguéssim d’expressar gràficament les principals influències que van rebre els seus interessos, podríem fer-ho així:

La llavor del folklore aviat va fer niu i l’estudi de la cultura tradicional va esdevenir l’únic centre d’atenció. La tremenda vitalitat que tenia va impedir que restés en la categoria dels iniciats que recollien llegendes, refranys o cançons. Va entrar en contacte amb el món universitari, en concret, amb personatges que es dedicaven a tasques etnogràfiques i etnològiques a la Universitat de Barcelona (de manera especial amb l’esmentat AEFC). (57)

Aquest contacte i unió amb el món de la investigació etnogràfica, etnològica i lingüística més qualificat de Catalunya, es va afermar quan la Secció d’Excursions -llavors ell n’era president- va organitzar durant l’any 1918 unes conferències sobre“Excursionisme i coneixements afins”. (58)

La relació amb investigadors de la categoria de Bosch Gimpera, Batista i Roca, Griera, li va permetre de “contextualitzar teòricament” les primeres intuïcions i dotar-les d’un marc que anés més enllà de la simple recollida feta amb aparença romàntica; (59) així, marcat per l’ impromptu d’A. Griera amb els seu Atlas de Llengua Catalana, va iniciar la realització d’alguns vocabularis; el primer que se li coneix és el de termes dialectals de la comarca de Gandesa. (60)

En la configuració del seu nom “món folklòric” cal assenyalar també la influència primerenca d’Aureli Capmany i de Rossend Serra i Pagès, primera figura en el camp del folklore català en tot el primer terç de segle.

J. Amades assistí a alguns dels cursets que el mestre Serra, com se l’anomenava de manera afectuosa, va impartir a diferents entitats barcelonines com l’Escola d’Institutrius o el Club Muntanyenc de Gràcia. La relació que s’establí entre ambdós va ser molt fructífera i així ho demostren les missives que escrivien, (61) encara que, en algun moment, J. Amades es va permetre de criticar el mètode de treball o l’organització de Serra i Pagès. (62)

Identificat amb la recerca folklòrica, aviat es va involucrar en totes les entitats, projectes (63) o activitats (64) que es feien en el camp de l’etnografia catalana. Aquesta participació va afavorir el seu objectiu inicial de recopilació i alhora l’adquisició de fonaments i horitzons més amplis. Així, per exemple, el marcat historicisme (65) que es vivia en una entitat com l’ACAEP fruit del domini de la prehistòria, va fer que el folklore es veiés com una eina útil per escatir orígens, supervivències que expliquessin les arrels culturals, històriques, etc, de Catalunya (66). Aquesta argumentació va ser assimilada i es va convertir en un dels seus suports teòrics, com s’aprecia en els textos:

• ” Sentint-nos interessats des de fa molts anys per la cultura popular del nostre poble, i d’una manera més especial encara per aquells aspectes que enclouen un sentit de major primitivisme […]” (67)

• “Aquest llibre té, als nostres ulls, un doble valor: el d’estudiar un estament dels més primitius i rudimentaris de la societat i el d’estar localitzat en una contrada pirinenca. Un dels oficis que durant més segles ha resistit els embats dels corrents renovadors i que més refractari ha estat a les innovacions és el de pastor. Ha travessat capes i més capes de civilització i sempre s’ha mantingut en un ingenu i encisador primitivisme. El seu estudi permet copsar múltiples plecs de l’ànima humana i penetrar algunes vibracions anímiques en el seu pur primitivisme. Ens atrevim a creure que el pastor és l’ofici i estament social més interessant d’estudi, considerat des del punt de vista etnogràfic, i més avui que abans, ja que no podent-se sostreure al vent de modernisme que trasbalsa la humanitat perd per moments els seu encís i color per a confondre’s amb la buida grisor imperant. L’obra del senyor Vilarrasa, també té d’interessant la circumstància de referir-se a una contrada pirinenca, indret on creiem que radica l’essència de la nostra raça i que caldria estudiar bé sota tots els múltiples aspectes etnogràfics. En ells, possiblement, es troba el moll de l’etnos català. Caldria crear una escola d’estudis pirinencs i molt probablement s’aclaririen moltes boires i nuvolades. “ (68)

Apassionat per la recerca folklòrica es llençà a una activitat febril com a publicista (69) estudiós del Folklore català, empenta que el féu començar a recórrer Catalunya (primer sol o amb el mestre Tomàs i després amb l’OCPC) per recollir cançons i d’altres (llegendes, rondalles, etc.). Tenim un testimoni d’excepció de com es ve endinsar en el camp del Folklore: el seu epistolari (70), conservat sols en part (71).

Aquest ens informa de manera precisa dels actius contactes (72) que, a partir de 1921, va mantenir amb estudiosos catalans, peninsulars i d’Europa. Això el féu entrar en les xarxes d’estudiosos (73). L’estudi del seu epistolari ha posat de manifest com el tema central d’aquests primers anys fou el ball i la dansa (74), malgrat que J. Amades recollia tants aspectes com li sortissin, en especial els referits a imatgeria popular (75).

Tota aquesta activitat l’abocà progressivament al camp de la professionalització, tasca que culminà en la confecció del corpus etnogràfic més important de Catalunya i un dels més importants d’Europa.

Fins aquí, hem descrit la intensa tasca que va dur a terme al llarg dels anys vint. El frenesí (76) de les seves activitats folklòriques el portaren a una veritable professionalització, fet que va ocórrer, aproximadament, a partir del moment en què ell i la seva mare van deixar la draperia (77). De fet, el dit popular “Fes de la teva professió la teva passió, i de la teva passió la teva vida” es convertí en la seva divisa.

Abans d’entrar en l’etapa plenament professional cal parar atenció en alguns aspectes de la seva obra, en concret en la mateixa dimensió del treball que feia. Amb massa freqüència s’observa que sols va recopilar i arxivar formes culturals que estaven desapareixent.

Aquesta valoració no s’ajusta a la realitat perquè, malgrat l’intens sentit historicista i arqueològic que impregnava el seu treball (78), intentà moltes vegades anar més enllà de la simple recopilació encara que no sempre ho va aconseguir.

La pròpia vivència (79), la internacionalització de la cultura tradicional, el marcat sentit universalista, li va permetre d’observar el valor real dels mateixos trets, culturalment diferencials davant de possibles uniformitats culturals o dels modes de vida urbà (80).

El fet que les seves obres tinguessin repercussió en aquesta primera etapa fou, en gran part, perquè es van constituir en arxiu vivent de certs aspectes de la vida de molts col·lectius dels país. El comentari de F. Soldevilla sobre un dels estudis ens fa veure la consideració que, en els anys vint, començaven a tenir les seves publicacions:

[…] “El ball de gitanes” mereix també un comentari. És un estudi força ben fet, amb làmines, dibuixos i tonades. És, demés, oportú, en el moment en què el ball de gitanes desapareix en certes encontrades de la nostra terra i sembla voler reviscolar-se en d’altres […] en resum: el treball del sr. Joan Amades ens sembla molt útil i meritori. Ha recollit una sèrie de dades que eren en perill de perdre’s per sempre més. Ha facilitat en gran manera l’obra de restauració d’aquestes danses que alguns vilatgers voldrien fer reviure. Ha donat una base als folkloristes per a futurs estudis i reculls.” (81)

Aquests comentaris ens fan veure que, des dels anys vint, J. Amades era conscient del seu treball. No es tractava sols d’aplegar dades i formes de vida anteriors, ans bé com a fruit de les vivències ateneistes i esperantistes, els estudis de folklore eren una de les múltiples maneres d’incentivar la vida col·lectiva, l’esperit participatiu de la gent, les diferents creacions (orals, plàstiques, musicals…) de les col·lectivitats humanes (82). Caldria pensar que va endevinar algunes de les directrius més recents que defineixen la investigació folklòrica que té el seu centre en l’estudi de l’anomenada “gramàtica generativa” (83) de les col·lectivitats.

Seguint el rastre de les seves publicacions, sorgeixen opinions que ratifiquen aquests plantejaments. Vegem-ne un parell d’exemples:

• “Llàstima que en un sentit que tan bé parla en favor dels veïns d’aquest poble (Sant Vicenç dels Horts), no hagi sigut per la conservació de molts altres costums que ja no ha pogut viure la nostra generació, en els quals hauríem pogut llegir tota la valor ètnica del nostre poble i salvat ensems un valuós tresor d’art popular, tan inimitable per la seva simplicitat i senzillesa com gran pel seu fecund poder de creació.” (84)

• “L’etnografia moderna ha arribat a la conclusió que les diferents espècies de literatura tradicional responen a una necessitat col·lectiva i que el seu conjunt és una activitat convenient i necessària dins la constitució i el funcionament social, i que són un element d’utilitat indispensable dins del funcionament orgànic del complex cívic […] La valor inicial de la literatura popular és, doncs, francament utilitària i pràctica i respon netament a una necessitat, no dins del camp espiritual, com pot semblar a primera vista, sinó francament orgànica i funcional.” (85)

L’apropament a les formes de vida de la comunicació i la creació popular, fou el que va motivar que més d’un treball estigués fet, segons els nostres ulls, de manera “asistemàtica”. En bona mesura, és perquè allò que intentar fou presentar, en la seva essència més pura, els materials etnogràfics mostrant-ne la mateixa manera expositiva o comunicativa de la gent, dels subjectes que participen en una determinada manifestació sociocultural. Això ho va indicar en diferents ocasions:

• “Els conceptes i les idees es barregen i confonen; barrejats i confosos els donem també nosaltres, per tal que mantinguin millor el seu caràcter popular i s’acostin més al sentit que d’ells en té el nostre poble. Així arriben amb més frescor i amb més naturalitat als estudiosos que, interessats en la ciència etnogràfica, poden trobar-hi algun element d’estudi.” (86)

• ” […] Així mateix és d’observar que hi ha alguns mots els significats del quals apuntem que són diferents, i àdhuc en alguns casos contradictoris. Els donem tal com el poble ens els ha definit, i ens limitem a transmetre’ls com els hem sentits, despullats de tota crítica. Hem observat ja en diferents recerques que no sol haver-hi una coincidència absoluta en la valor dels mots: el constructor els dóna un sentit, i un altre els qui fan ús de les coses; així, per exemple, en les recerques que tenim fetes sobre termes de mar, més d’una vegada ens vàrem trobar que els mestres d’aixa i cala donaven un nom a una peça, que els pescadors i mariners coneixien per un altre del tot diferent.” (87)

Aquesta presentació de dades el portà a ser partidari de la màxima fidelitat en la recollida de documentació, (88) malgrat que aquest tema és un dels cavalls de batalla que existeixen entorn a la seva obra, ja que se l’ha acusat de manca de sistema o rigor en la recollida i/o presentació de dades.

Malgrat que ho tractem més endavant, cal fer una primera reflexió sobre aquestes qüestions. Com a punt de sortida, fixem-nos en un comentari de Sebastià Farnés, membre del jurat del concurs del LPC de l’any1928, respecte a un premi atorgat a J. Amades:

• “Jo el felicito pels premis dels seus dos treballs. No tinc de perdonar-li res, perquè no hi ha cap agravi ni cap pecat, hi on no hi ha erra no hi ha fretura demanar perdó segons diu el nostre gran Martorell. No puc pas negar-li que vàreig treure esment d’errades de copia i àdhuc de deficiències; però jo no vàreig ésser cridat a corregir sinó a judicar; em preguntaren si’ls seus treballs valien els premis oferts, i jo vàreig contestar la veritat, que valien molt més. En aquesta valoració hi entrava tot, fins les deficiències i errades […]” (89)

Les possibles imperfeccions dels textos foren el resultat de l’autodidactisme. J. Amades va ser sempre conscient de les pròpies limitacions, la qual cosa li va fer veure quina era la seva feina específica, com ho va declarar en diverses ocasions:

” La meva pobra competència no arriba ni en molt a tant, i el tema de llarg i perllongat estudi, que no sóc jo qui el puga fer […] el meu parer és sols el de recollidor i exposador, que altres persones més competents que jo estudiïn, si el tema s’ho val, i que donin la justa importància que tingui.” (90)

Però, i aquest punt ens sembla d’allò més transcendent a l’hora d’emetre judicis sobre la seva producció, les possibles imperfeccions també foren produïdes pel mateix treball, és a dir, ell va arreplegar, gràcies a la seva xarxa d’informadors, la tasca de molts petits folkloristes locals, mancats en la majoria dels casos de metodologia adient en els seus treballs. I és necessari ressaltar que si J. Amades no hagués recollit aquests treballs, aquesta tasca s’hauria perdut. Malgrat això, s’ha de dir que, possiblement, la passió que va dipositar en els treballs li va fer cometre errades: el seu deler (91) per recopilar i publicar el màxim de documents de cultura popular li féu obviar, en algunes obres, les formalitats de la metodologia científica. Problemes de caire divers, que ja aniran sortint al llarg del text, van impossibilitar la realització d’una obra acadèmicament més sòlida.

Com a conclusió d’aquesta etapa, cal assenyalar que, al llarg dels anys vint, es dipositaren els ciments del treball posterior, tant en l’àmbit referit a la metodologia i les fonts d’informació (creació d’una gran xarxa d’informadors) com en els aspectes teòrics, carregats d’elements evolucionistes i difusors. El text resumeix la concepció en la qual es formà i desenvolupà la seva obra:

• ” La comparació dels materials fills de la tradició d’ací, d’allà i de més enllà ha portat a l’etnografia i al folklore a la deducció de que l’home en un mateix pla de cultura soluciona els problemes d’una idèntica manera arreu del globus, ateses sempre, com és natural les circumstàncies de clima, d’ambient i d’elements i possibilitats naturals que el rodegen; els homes de tots els pobles i de totes les cultures en el seu estat natural, han resolt doncs,els casos de la mateixa manera. 

Sentada aquesta deducció es va fer evident que l’estudi de la literatura, dels costums i de les creences del primitius ens podien portar a la comprensió del sentit i de la procedència d’aquelles mateixes manifestacions en les classes endarrerides de la nostra societat d’ara. L’aprofundiment, l’anàlisi d’un fet folklòric pot proporcionar dades interessants quant els costums dels aborígens, les influències dels pobles invasors, l’àrea de la seva penetració i el seu grau d’intensitat, així com un nombre incalculable de detalls que hom no pot trobar en els documents escrits.” (92).

Malgrat el fet de no intervenir en el conflicte armat ni en cap activitat de caire polític durant la Guerra Civil, en acabar, van recaure sobre ell algunes acusacions relacionades amb la seva declarada catalanitat (135). L’afer no va anar més enllà: tan sols es veié obligat a treballar mig any de franc al Museu Arqueològic com a sanció (136) i fins ben entrats els anys quaranta (cap el 1945-46) no pogué publicar en català de forma assídua (137).

Al Museu d’Arqueologia, hi restà poc temps perquè l’1 de juny de 1949 (138) es va integrar en la nova organització que es va dissenyar per al Poble Espanyol de Barcelona. Les penoses condicions en què es trobava el país pel 1940 no van impedir l’inici de les activitats etnogràfiques. L’Ajuntament de Barcelona les va potenciar gràcies a la presència en el consistori de T. Carreras i Artau, personatge puntal de la història de l’Antropologia catalana, i A. Duran i Sanpere. L’empenta que donaren fou determinant per a la gestació del projecte del futur Museo de Industrias y Artes Populares (MIAP) del Poble Espanyol.

Per aquest motiu, Ramon Violant i Simorra va iniciar sortides etnogràfiques per recollir objectes amb mires a la formació d’una secció d’etnografia en el futur museu. Aquestes missions van durar tota una dècada.

El MIAP, la resposta més raonable que es va articular en aquells moments per a l’oblidat recinte del Poble Espanyol (139), fou concebut com un espai d’exposició permanent on es combinessin objectes i mostres d’artesania viva, realitzada in situ (140). El projecte va funcionar en alguns aspectes, de manera especial en l’estrictament etnogràfic , però el Poble Espanyol va esdevenir aviat un lloc comercial (141).

El MIAP s’organitzà (142), a més dels tallers a l’aire lliure, en dues seccions: l’ estrictament etnogràfica, a càrrec de Violant, i la de gravats i imatgeria (dita també “arte gráfico popular), amb seu a l’IMH sota la responsabilitat de J. Amades, concebuda en bona mesura per ell (143).

Per bé que el seu centre de treball radicava a l’Arxiu Municipal, no per això va abandonar el Poble Espanyol, ja que tenim documentació de la seva presència durant els primers anys de la dècada dels quaranta (144). Posteriorment, a la mort de Violant (1956), es va

fer càrrec, juntament amb Consol Mallofré, de la Secció d’Etnografia. Les activitats d’aquest moment se centraren en adquisició (145) i catalogació de diversos materials com ara d’indumentària (146). Amb anterioritat, també va realitzar diverses sortides (147) que tingueren com a fi primordial la creació d’un arxiu gràfic tradicional, un dels seus gran eixos de treball. La feina es veié minvada pels problemes de salut, cada vegada més importants i també per les dificultats administratives del MIAP (personal, pressupostos) (148).

El fet de participar en la creació d’aquest projecte i de ser responsable de la secció de gravats, li va permetre, malgrat el panorama desolador que oferia el país (149) i el continent europeu en general, continuar la intensa activitat que venia desenvolupant des del 1915 en el camp del folklore (150).

L’incipient moviment etnogràfic català dels anys quaranta va iniciar el camí tenint com a centre l’IMH (151). El fet que aquesta institució ciutadana refongués dos corrents d’estudi com la història i l’etnografia, va fer que sorgís, sota l’ impromptu de Duran i Sanpere (152), una línia específica de treball propera al que avui anomenem etnohistòria. Una mostra d’aquesta orientació són les nombroses conferències radiofòniques que l’IMH va fer a partir de 1944 amb el títolDivulgaciones históricas , en les quals també intervingué J. Amades.

Malgrat que no fou protagonista directe de la formalització institucional dels interessos etnogràfics del moment, la seva presència fou important en la gestació de tot el procés; la seva història personal, la producció i els innombrables contractes foren un dels avals per potenciar, de manera oficial, els estudis etnogràfics a Catalunya.

A més del MIAP, aquests estudis veieren una primera confirmació oficial quan cap el 1944/1945 es creà una “sección de etnografía” del CSIC a Catalunya. Així li ho expressà Duran i Sanpere en una comunicació datada el 2 d’abril de 1945 (EJA):

” Acabo de rebre la comunicació que us adjunto. La nostra Secció podrà començar de moment, només he rebut els acords referents a Col·laboradors: Vos, en Violant i el Sr. Raguer, i Becaris: Capmany, Serra Roselló i Frederic Gómez, de Cervera […] El que també s’ha rebut és l’acord d’aprovació de 16.000 pessetes per a material, publicacions i viatges.”

Les primeres accions van ser, de fet, continuació del que es venia fent en el si de l’IMH a nivell etnogràfic. Van aparèixer nous projectes com el de la formació d’una bibliografia etnogràfica de Catalunya, València, Balears i Rosselló (153) o la creació d’un repertori iconogràfic (154). En tots, hi va prendre part activa (155).

L’activitat creixent va comportar que la Sección de etnografía es transformés en Sección de estudios de etnología (156). Fou sols un canvi de nom ja que, de fet, aquesta fou el motiu per a la creació, el 1947, del Centro de Estudios de Etnología Peninsular – CEEP (157)

No va tenir estructura pròpia, fins ben entrat l’any 1948. Pel 1947, la Sección de Etnología i el CEEP eren el mateix organisme.

La seva tasca, juntament amb la de Violant, es constituí en un dels valors més sòlids d’aquest moviment, en especial per la projecció de treballs a l’interior (158) i a l’exterior (159). Publicacions com El Pessebre (1946) o les ja esmentades d’imatgeria religiosa o les seves sortides etnogràfiques foren exponents de la seva presència pública i de la tasca investigadora. A continuació, presentem un gràfic on es poden apreciar les sortides de les quals es té referència documental (160)

L’activitat institucional i individual que portava a terme es veié interrompuda bruscament: un atac d’hemiplegia el va deixar impossibilitat del cantó esquerre (161). Aquesta paràlisi venia a complicar-li més la vida. Els averanys presagiaven mals moments (162).

Es resistia a restar en estat de postració i amb una gran força de voluntat va superar els inconvenients de la nova situació. Va continuar al peu del canó de la investigació, encara que se’n va ressentir. L’esperit jovial i l’optimisme davant les adversitats li permeteren tirar endavant i superar-ho (163), malgrat que l’hemiplegia li deixà seqüeles.

Escriure a màquina, feina més o menys fàcil fins aquell moment, va ser quasi impossible. La Consol i el Pere Busquets, més que mai, es convertiren en les persones sobre les quals va recaure la pesada càrrega de les correccions, repàs d’escrits, etc.

En el bienni de 1947/1948, el treball va disminuir, no així les relacions amb altres investigadors (164). Pel 1948 l’Instituto Español de Musicología del CSIC el va nomenar col·laborador honorari del centre (165). També aquest any va presentar un treball al “Premi Marià Aguiló” de l’IEC anomenat Glossari d’oficis tradicionals , que no va aconseguir cap premi (166).

Pel 1949 la millora de la salut era ja un fet (167). A partir d’aquest moment va entrar en l’etapa més esplendorosa. Començaren a aparèixer les obres de més envergadura. Tanmateix, nombrosos estudiosos (168) i institucions europees i americanes es posaren en contacte amb ell per demanar assessorament sobre diferents temes. La personalitat extravertida, el caràcter afable i servicial va contribuir, en bona mesura, a l’establiment i consolidació d’aquestes relacions. Més que en cap moment de la seva vida es va posar de manifest l’esperit universalista, herència esperantista. No sols la seva persona era present

en els fòrums internacionals sinó que Catalunya (169), en aquells moments tan greus i durs de la seva història, refermava la seva presència en l’exterior com un territori amb entitat històrica pròpia.

Aquesta és una de les raons de més pes per reivindicar l’obra de J. Amades, globalment considerada. La certesa de ser la persona més entesa en folklore català era present en els medis etnogràfics d’aleshores (170). Això es va veure confirmat amb la publicació de les seves grans obres de recopilació: Costumari Català (1950-1956) i Folklore de Catalunya (1950-1969). En elles va abocar-hi l’ingent documentació que havia aplegat al llarg dels anys.

Fou l’empenta definitiva al prestigi que havia aconseguit a través de molts anys. Van tenir moltes lloances, tant d’investigadors i entitats, com en reunions internacionals (171). La calorosa acollida amb la qual foren rebudes la recullen les paraules de F. Krüger sobre el Costumari Català.

“[…]Revélense al lector ya experimentado también las diferencias entre los aspectos que parecen ser comunes al folklore de los pueblos europeos y otras costumbres más bien propias de Cataluña[…]tales aspectos [son]los que evidencian el destacado interés que los materiales recopilados en los dos tomos del Costumari presentan a la futura investigación comparativa […] Pues hay que advertir que el autor no se contenta con una mera enumeración cronológica d las costumbres relacionadas con la vida colectiva del pueblo; procura más bien hacer vivir o resucitar todo el ambiente multicolor en que nacieron y que las rodea. Así, utiliza largamente el refranero y la canción popular como medio apropiado para ilustrar el carácter de determinadas costumbres, creencias y tradiciones; presenta minuciosas descripciones y excelentes esquemas de los bailes que a ciertas fiestas, ceremonias y actos profanos dan una nota particular […] [que proporcionan] al investigador experimentado una idea del interés que presentan las observaciones de nuestro autor para la etnografía catalana (tan rica en antiguos vestigios culturales) y desde el punto de vista comparativo.” (172)

Per la seva banda, A. Van Gennep, en rebre un dels volums d’aquesta obra, va comentar:

” Mon cher ami, J’ai reçu hier votre magnifique 2ème volume, et vous félicite de tot mon cour pour ce corpus de renseignements, surtout pour l’analyse des rythmes et des pas de danses, qui est tellement évocatrice de la réalité lointaine .”(173)

El prestigi d’aquestes obres va consolidar les relacions amb l’exterior. Com mai, començà a rebre nombroses ofertes per integrar-se en associacions, escriure en revistes (174), etc. Fou nomenat membre i/o soci de diverses corporacions científiques europees i americanes.(175) Aquesta projecció exterior assolí una fita important quan li fou concedit, el 1958 a Palermo, el segon premi del Concorso Internazionale Folclorístico, intitulat Giuseppe Pitré atorgat per l’Azienda di Turismo per Palermo e Monreale; era concedit als estudiosos o entitats més sobresortints en l’estudi i la investigació de la cultura popular i tradicional. Així mateix, tot això afavorí la seva participació, al llarg dels anys cinquanta, en diferents congressos i reunions científiques internacionals.

A continuació, presentem una relació als quals va assistir en persona (A) o envià comunicació (C):

Al llarg d’aquesta dècada va seguir adquirint documentació folklòrica de qualsevol tipus i àmbit geogràfic (176) però fou la rondallística el camp que acaparà més la seva atenció. Si els primers anys foren la dansa, la música, el costumari, la imatgeria, els seus temes centrals, a l’etapa de postguerra fou la rondallística el centre dels afanys inquisitius, (177) com així ho confirma l’intercanvi epistolar que mantingué amb els destacats investigadors internacionals d’aquesta matèria. Així, va mantenir contacte amb personatges de la categoria de S. Thompson, (178) R.S. Boggs,(179) K. Ranke, (180) i d’altres. Però fou amb l’investigador alemany W: Anderson (181) amb qui la relació fou més activa.

La comunicació entre ambdós fou fruitosa, fins al punt que els treballs de J. Amades reberen una important aportació teòrico-metodològica d’Anderson, com ja veurem.

D’aquesta manera, la seva feina entrà en estreta connexió amb els interessos de caràcter comparativista dels esmentats autors, en general, de l’Escola Finlandesa, també coneguda com del Mètode Històrico-Geogràfic. (182)

En el camp de les publicacions, a més d’uns quants articles, (183) cal destacar el volum I de Folklore de Catalunya , dedicat íntegrament a aquest tema, i l’obraContes Catalans (París, Ed. Erasme, 1957), (184) que va aparèixer com un volum més de la col·lecció Contes des cinq continents , dirigida per Paul Delaure. (185)

Entrar en les xarxes internacionals d’estudiosos de la rondallística (186) va fer que el volum del,Folklore de Catalunya dedicat a aquesta temàtica es convertís en peça de consulta obligada per a molts investigadors adscrits a l’escola esmentada. De la consideració que va adquirir l’obra són eloqüents les paraules següents de W. Anderson (Kiel, sense data, EJA):

“Nous voyons qu0il s’agit ici d’une publication folklorique extrêmement importante -d’un trésor de contes populaires qui ne doit être ignoré par aucun spécialiste. Mais c’est précisément la richesse fantastique du recueil catalan qui en rend l’usage difficile. Si je voulais donner un bref résumé de chacun des 2215 numéros (comme c’est l’usage depuis Reinhold Höhler […], je devrais écrire toute une brochure de dimensions considérables, donc je dois y renoncer. Mais si un spécialiste se met à y chercher des versions d’un certain conte populaire -comment les pêchera-t’il de l’océan du livre catalan?”

Participar en aquest moviment d’estudi va afavorir la rebuda d’un encàrrec, per part de l’UNESCO, per a l’elaboració d’una bibliografia i una classificació de la rondallística catalana. (187) Anderson, interessat en la sistematització de la rondallística catalana, el va alliçonar en diferents ocasions. Vegem-ne dos exemples:

• ” Vous me priez de vous expliquer clairement, quels contes sont exclus du système d’Aarne-Thompson. Hélas ! C’est presque impossible ; il faudrait un nouveau Raymond Lulle pour vous fournir toutes les définitions, distinctions et classifications que vous désirez [.] si un conte éveille vos doutes, envoyez-m’en un bref résumé, et je vous répondrai [.]pour faciliter votre travail, j’ai l’intention de faire une révision de votre « Rondallística » [.]. (188)

• « [.] En parlant des animaux, des plantes, etc. , vous devriez faire usage de la nomenclature française ; s’il s’agit de termes rares et spéciaux qui manquent dans les dictionnaires, vous pouvez conserver le nom catalan, en y ajoutant entre deux parenthèses.

Les noms latins scientifiques sont utiles, mais non pas indispensables. Quant aux traditions sur les localités submergées ou englouties par la terre, il suffit de les registrer tout ensemble, sans consacrer à chaque localité un numéro spécial. » (189)

La preocupació d’altres països i estudiosos per la rondallística catalana i per l’obra de J. Amades es va veure reflectida mesos després de la seva mort quan en el Congrès International des Investigateurs des Contes Populaires (Kiel-Copenhague, agost de 1959), es va discutir allò que s’havia de fer amb la tasca que J. Amades portava a terme sobre la classificació dels contes catalans, tasca que quedà incompleta per la seva sobtada mort. Malgrat l’extensió de la nota, en el congrés es van exposar les opinions següents:

” La question du catalogue des contes catalans, ainsi que celle des manuscrits et livres de M. Amades, fut discutée et, ensemble avec d’autres questions importantes déléguée à un comité spécial. Préalablement il fut constaté:

• Pour rédiger la catalogue des contes catalans, il n’est pas assez d’avoir sous les yeux les fiches et les livres imprimés : c’est que sur les fiches les contes non-publiés sont bien résumés (ainsi qu’on peut les reconnaître), mais sans indication des pages du manuscrit où l’on en peut trouver l’original.

• Avant tout, il faudra donc ordonner les manuscrits originaux, les paginer et le conserver toujours dans le même ordre.

• Puis il faut confronter toutes les fiches avec les originaux et marquer sur chaque fiche la page du manuscrit original.

• Cette pagination et cette confrontation sont des tâches assez compliquées, et il faudra peut-être envoyer à Barcelone (pour quinze jours au moins) un spécialiste pour les exécuter.

• On a pensé aussi à faire des microfilmes de tous les contes non-publiés de M. Amades, mais ce serait une entreprise assez coûteuse.

• Quant aux recueils imprimés de contes populaires catalans qui se trouvent dans la bibliothèque de M. Amades, ils devraient rester à Barcelone ainsi que les manuscrits originaux jusqu’au moment où le catalogue sera achevé. Si Mme. votre sour a l’intention de les vendre, je la prie de les vendre seulement à quelque institution barcelonaise accessible aux savants [.].

• A présent, la tâche principale de vous et de Mme. votre sour sera celle de conserver tous les manuscrits et toutes les fiches de M. Amades, ainsi que tous les recueils de contes catalans qui se trouvent dans sa bibliothèque, sans que rien en soit perdu -202 fiches sont encore chez moi ; je vous les renverrai plus tard.

Soyez persuadé que moi et les autres folkloristes, nous éprouvons trop d’interêt pour cette affaire pour renoncer a sa réalisation. » (190)

Les propostes no van arribar a bon termini ja que, poc després, Anderson també moria i desapareixia així la persona que millor coneixia de quina manera es trobava l’assumpte.