Consol Mallofré i Coca, va néixer a Sant Quintí de Mediona el 22 de febrer del 1902. Es va traslladar a Barcelona i arran del matrimoni de la seva germana Enriqueta amb Joan Amades es va quedar a viure amb el matrimoni. Ràpidament es va encisar amb la feina i la recerca del seu cunyat. La Consol va deixar la dèria que tenia d’estudiar infermeria per ajudar al folklorista en la seva tasca, suplint més d’una vegada els problemes que aquest tenia amb la visió.Va col·laborar en l’organització i distribució dels llibres de la Biblioteca de Tradicions Populars. El 1947, en patir en Joan Amades una hemiplegia, s’hagué de fer càrrec, junt amb Pere Busquets, de fer les correccions, repassar escrits, etc. Ja que el gran folklorista va seguir treballant i publicant amb tota l’empenta. El 1956, la Consol, junt amb Joan Amades es fan càrrec de la secció d’etnografia del “Museo de Indústrias y Artes Populares” ubicat al Poble Espanyol de Montjuïc.
Consol Mallofré
En morir Joan Amades, juntament amb l’Enriqueta, la Consol es va dedicar a publicar els treballs que havien quedat per corregir, classificar i endreçar. En quedar-se, també ella, sola va seguir amb aquesta tasca fins que li va fallar la vista. Encara hi havia feina per fer. En les visites que li feia de tant en tant només feia que dir-me que l’Amades, tal com l’anomenava, li havia dit que el que no pogués publicar ho estripés, això em feia molt mal en sentir-ho, d’altra banda veies que ella no tenia cap desig de fer-ho, ja que no parava de buscar solucions per seguir endavant.
Quan parlava de Joan Amades i la seva obra s’emocionava, t’adonaves que hi havia una gran estimació i admiració per la persona i el que havia arribat a fer. Podia passar-se una tarda sencera parlant, explicant anècdotes i vivències que havia tingut amb ell. Parlava de la gran dedicació i la importància del folklorista a Catalunya, Espanya i a molts països de l’estranger. Parlava de la gran capacitat de fer feina d’una persona que tenia algunes mancances.
Sempre el va tractar de vos. Deia que ella es dedicava de ple a ajudar-lo, ja que la feina de casa i la cuina no se li donava gens bé, en canvi l’Enriqueta era molt bona mestressa de casa, comentava: “Ella era perfecta en això, en canvi a mi m’anaven molt millor els papers i la recerca, arxivar i transcriure els escrits de l’Amades, ja que s’havia de fer com si es tractés de jeroglífics, doncs en no veure-hi bé i no poder moure bé la mà, li saltaven els dits a la màquina d’escriure d’una lletra a l’altre i la feina era teva per entendre què hi posava, fins que vaig trobar la manera…” Una vegada em va donar un conte per la revista “Gegants” i recordo que hi havia paraules que no s’entenien i, és clar, no lligava el contingut. Quan li vaig dir, la Consol amb el seu somriure murri, em va explicar el mètode per entendre-ho.
Era una dona forta, valenta i a vegades tossuda per aconseguir la perfecta publicació d’algun treball. No va escatimar ni temps ni esforços. Per pena de tots, doncs, voldríem que no desapareguessin mai aquestes persones, va morir a Barcelona el 2 d’agost del 1995. La van enterrar a Sant Quintí de Mediona i van plantar al costat de la tomba una olivera que feia temps que ella tenia preparada.
Bé, els que la vam conèixer recordarem aquella dona menuda que, malgrat la seva avançada edat, tenia menairons al cos, com va escriure en Jan Grau.
Griselda Karsunke