Notes: La postguerra. La internacionalitat i les grans obres (1940-1959)

135.- La situació de por generalitzada va fer que diposités nombrosos materials del seu fons particular a l’Arxiu Municipal de Barcelona i al Poble Espanyol. Una anecdota d’aquells moments ens dóna una viva imatge del seu taranna. Diversos prohoms catalans, abans de marxar cap a l’exili, li oferiren arreglar la seva sortida. Davant del fet d’haver de separar-se dels seus papers, no ho dubta un moment i es nega a marxar, Referit a l’autor per Consol Mallofré. Barcelona, 15 d’octubre de 1989.

136.- No tenim documentació precisa sobre aquest fet al mateix que sobre el seu treball en aquests moments. La correspondencia ens continua proporcionant informació. Així, el 30 de gener de 1940 (EJA) va escriure a Louis Alibert amb paper oficial del “Museo Arqueológico”. D’aquesta comunicació, destaquem aquestes paraules de J. Amades:

” Pardonez les incorrections de la present […] je suis presque a aveugle et je ne vois bien les lettres de la machine.”

137.- Una de les altres conseqüencies que va haver de patir quan va acabar la Guerra Civil, fou el fet que el 1939 se li prohibís publicar una obra, El vestit típic. Aquesta situació ens torna a parlar de la declarada catalanitat de J. Amades, que sempre va voler escriure en catala.

138.- La documentació consultada de l’actual Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars ha permes comprovar com, ja des d’aquest moment, va tenir el carrec de “conservador”, malgrat que no fou fins l’any 1954 que el tingué de manera oficial.

139.- Havia de formar part d’un gran pla d’estudis i investigacions que tenia com a eix l’ Institut Municipal d’Historia de Barcelona, creat el 1943 per substituir l’antic Arxiu Municipal. La idea era coordinar totes les investigacions de caracter historic entorn de Barcelona, que no foren una altra cosa que la reivindicació de la historia de Catalunya. D’aquesta manera sorgiren les Divulgaciones Históricas de Barcelona o la Cátedra Ciudad de Barcelona, a carrrec de A. Duran i Sanpere. Vegeu Agustí DURAN i SANPERE, El Instituto de Historia de Barcelona a través de sus primeros cuarenta anos (1917-1957), “Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona”, XXVII (Barcelona,1957-1958), pag. 1-63.

140.- En paraules de Violant i Simorra, l’objectiu del MIAP fou:
“El propósito de la Dirección de nuestro Museo es el de exponer al público, para su estudio, lo que diríamos las industrias muertas del pueblo y los enseres y objetos populares caídos en desuso, etc. (eso es la etnografía), y al mismo tiempo hacer revivir las industrias típicas de antano o artesanía popular.”Ramon VIOLANT i SIMORRA.  La “Sección etnográfica” del Museo Municipal de Industrias y Artes Populares, pag. 9

141.- Vegeu A. DURAN i SANPERE, “El Museu d’Indústries i Arts populars del Poble Espanyol”, en la seva obra Barcelona i la seva historia, III, Barcelona, Ed. Curial, 1975, pag. 654.

142.- Els materials inicials, estrictament etnografics, foren de diverses donacions, (per exemple, de les donacions privades d’Amades o Violant) i aportacions com ara la de l’antiga Secció d!Etnografia del Museu Arqueologic.

143.- En una comunicació que A. Duran i Sanpere li envia (Cervera, 9-9-41. EJA) trobem una acurada descripció d’aquells moments i del protagonisme de J. Amades en la constitució d’aquesta Secció:
“Les coses han anat per un altre viarany i m’he vist obligat a fer més “vacances” de les proposades. Anira molt bé que les obres immediates del Poble Espanyol estiguin si fa no fa enllestides quan arribi l’amic Violant del seu segon viatge triomfal. Aleshores, planejarem l’ instal.lació del teler i dels restants atuells de l’art del teixit […]  El vostre pla relatiu a la separació dels gravats populars em sembla bé. Fen-ti entrar la col.lecció de gravats fets tirar per l’Ors amb el Boixos del’ Albanizo. Nosaltres tenim una serie, pero és incomplerta […] Tenim bona voluntat per part de tots; ara només ens manca temps i palla perque tot vagi madurant -aquest hivern l’hem d’aprofitar per a fer obra solida.”

144.- Aixo no vol dir que no participés en l’organització dels materials; així, hi ha constancia de la seva intervenció en els temes del Cicle de Vida. Un exemple d’aquesta intervenció fou quan a l’estiu de 1942. Jean Baudry, Cap del gabinet Civil del Mariscal Petain va visitar Barcelona. En una comunicació (Vichy, 15 de juliol de 1942. EJA) Braudy assenyala el següent:

“Je n’ai pas oublié l’excellent, accueil que vous avez bien voulu me faire lorsque, accompagné de M. Pierre DEFFONTAINES, Directeur de l’Institut Français de Barcelona, j’ai eu le plaisir de visiter votre “Village Espagnol.”
La impressió de Braudy fou tan favorable que quan parla a Petain del Poble Espanyol, aquest féu enviar l’obra d’imatgeria popular editada per M. Pierre-Louis Duchartre per a la biblioteca del Poble Espanyol (J: Braudy, Vichy, 20 d’agost de 1942. EJA):

“Des mon retour, j’ai eu l’honneur de raconter l’accueil excellent que j’ai reçu de vous et di Directeur du “Village Espagnol” a Monsieur le Maréchal PETAIN, Chef de l’Etat, que s’est beaucoup réjoui des souvenirs qu’évoquait mon récit. Il m’a aussitôt chargé de rechercher un ouvrage de notre grand spécialiste, M. P. DUCHARTRE, sur le folklore, afin qu’il en puisse faire hommage a l’Institution folklorique du “Village Espagnol.”

145.- Entre aquests, cal destacar l’adquisició de 7.940 exemplars d’al.leluies, romanços, etc., dels segles XVIII i XIX o un mostrari de teles amb les receptes dels tints utilitzats per la Casa Sobrinos de Juan Batlló de Barcelona. Font: Arxiu del Museu d’Arts, Tradicions i Indústries Populars, Aquests fons estan dipositats en l’actualitat a l’IMH i al Museu del Llibre i de les Arts Grafiques.

146.- Referit a l’autor per Consol Mallofré. Barcelona, 21 de juny de 1989.

147.- Aquestes sortides es confongueren, a nivell institucional, amb les del Centro de Estudios de Etnografía Peninsular. Més endavant, presentem un grafic d’aquestes sortides, en les quals fou acompanyat pel fotograf Pere Estorch Salomó (Font: Arxiu del Museu d’Arts, Tradicions i Indústries Populars). Durant uns anys també l’acompanya el fotograf frances Fazio.

148.- El 1957, Duran i Sanpere va deixar la direcció del MIAP per jubilació; aixo féu que arribés una gran incertesa per a tot el Poble Espanyol.

149.- La feina es veié dificultada per les innombrables perdues materials que la contesa havia deixat; aixo va accentuar la seva ansia per intentar recuperar trets que, per una o altra raó, mostraven la darrera expressió abans de desapareixer o transformar-se per sempre més. Així, un dels seus informants habituals li deia:

“[…] el pitjor de tot, sera que quant a la seva petició de dades relatives als ex-vots, me sera dificilíssim de complaure’l […] els santuaris de per ací n’eren abastament plens; pero tot ana cremat, despietadament i sense miraments de cap llei.” Joaquim Danés i Torras a Joan Amades, Olot 14 d’abril de 1945, EJA.

150.- Malgrat el seu entusiasme, les dificultats del país feren difícil el treball. A més de les perdues materials, els problemes s’agreujaren pels entrebancs per a desplaçar-se. Tot plegat, més que mai, la comunicació epistolar esdevingué la principal font d’informació, tant amb l’interior com amb l’estranger. Dos exemples:

• En contestació (Basilea, 28 de gener de 1940. EJA) a una consulta entorn a rondallística, el Dr. Paul Gieger de la Societé Suisse des Tradictions Populaires  li deia el següent:

“Monsieur, j’ai reçu votre lettre et je peux vous dire, qu’il n’y a pas eu en Suisse ces années des travaux spéciaux sur les contes populaires[…]”

• L’etnograf gallec Joaquín Lorenzo (Orense, 22 de febrer de 1940. EJA) responia així a una consulta de J. Amades, també sobre el tema de la rondallística:

“La cuestión que a V. le interesa no es fácil de recoger hoy, porque los autores gallegos que estudiaron los cuentos no tuvieron para nada en cuenta su contenido formal, limitándose a su contenido literario. Las formas que yo conozco no son más que las corrientes y que no creo que sean más que la traducción de otras castellanas. Es frecuente empezar los cuentos así: “Era unha vez… Había unha vez… Alá n-outro tempo había… Pason unha vez ho tempo dos mouros…[…] Lamento en el alma que la primera vez que V. a quien yo ya conocía de nombre, se dirige a nosotros en busca de información ésta no sea más completa.”

151.- J. Caro Baroja, amb motiu d’un curs que va donar el 1946 a l’IMH, va escriure al respecte (Los Baroja, Madrid, Ed. Círculo de Lectores, 1986, pag. 424):

“Durán, que vivía cuando escribí esto, era un hombre alto, moreno, con el pelo blanco, muy persuasivo y correcto, serio pero con algo de ironía mediterránea y que dominaba sobre sus huestes de modo indiscutido […] dirigía los museos, las investigaciones históricas y las excavaciones arqueológicas municipales, y tenía bajo su control a folkloristas viejos, como A. Capmany; y a otros más jóvenes , como J. Amades y R. Violant Simorra […] Capmany era un viejo chiquito, alegre, como de otra época, y Amades un tipo curioso por todos los conceptos. Tenía aspecto de hombre como del comercio, muy barcelonés; pero apenas veía y siempre andaba con su mujer o su cunada. Hablaba con mucha convicción y a veces decía cosas extranas, como cuando afirmaba que como no tenía dinero para comprar libros se dedicaba a escribirlos para tenerlos. En realidad escribió más que el Tostado y yo no entiendo cómo podía manejárselas con toda aquella pila de grabados, aleluyas, gozos y papeles que utilizaba, con tan poca vista. Violant, más joven, que había seguido a Krüger, se interesaba más por la vida del Pirineo y de los payeses que por Barcelona y las villas y ciudades grandes de Cataluna.”

152.- Ja el 1916, quan arriba a la presidencia de la Secció de Folklore del CEC, Duran i Sanpere havia declarat la necessitat de:

“[…] la investigació del nostre folklore antic en els documents dels arxius i en els vells textos literaris”. BCEC, XXVI (Barcelona, 1916), pag. 37. Sotasignat nostre.

153.- D’aquesta Bibliografia, se’n va realitzar proves d’impremta, per bé que no arriba a veure la llum definitivament.

154.- Aquests projectes van tenir com a base els fons ja existents en l’IMH (Biblioteca Serra i Pages). A més a més, es van comprar nombrosos exemplars de l’Arxiu Fotografic Gómez Grau i algunes col.leccions senceres : Gilbert (Girona), Balell (Barcelona) i Vidal Ventosa (Barcelona). Violant i Simorra fou l’encarregat de l’organització d’aquest repertori.

155.- Memoria Delegación de Barcelona del CSIC-1945-, Barcelona, CSIC 1946, pag. 37-38.
Vital i actiu com era, la seva participació ana més enlla en aquests treballs; així, a més de les xerrades esmentades, a lesDivulgaciones Históricas, va començar a donar conferencies, per exemple la titulada “Els entremesos de la processó del Corpus”, IMH (secció d’estudis d’etnologia, 17 de juny de 1946). La seva dedicació fou un exemple per a altres interessats pel folklore que, sense arribar a la seva professionalitat -en la majoria dels casos van restar en el més absolut oblit- treballaren per inventariar manifestacions d’uns o d’altres racons del país. Un exemple: el ja esmentat J. M. Vilarnau Cabanas li deia en un ocasió:

“No es conserven tots els que tenia la població (balls). Alguns s’han perdut amb el temps del meu record. Jo tracto de ressuscitar-ne la melodia i […] fer reviure el ballet pero aixo vol temps i feina.” (Santa Maria de Marlés, 27 de desembre de 1944. EJA).

156.- Abans de la seva desaparició, aquesta Secció va estar constituida l’any 1946 i part del 1947 per: A. Duran i Sanpere (director), J. Caro Baroja (secretari), R. Violant, A. Cardoner, J. Amades (col.laboradors) i F. Gómez Gabernet, J. M. Madurell Marimón, A. Capmany, J. Serra Roselló, E. Vinas Roda /auxiliars eventuals).
Sota el nom de la Secció es van fer diverses conferencies:

157.- El CEEP va néixer de la unió dels grups d’etnografs i etnolegs de Barcelona i Madrid. Per aixo, el Centre va tenir dues seus. Així mateix, els objectius del centre foren fusionar-se amb el centre homonim de Porto, pero aquesta unió no va arribar a materialitzar-se, Fins els anys cinquanta, Barcelona va tenir un paper destacat en la direcció del CEEP. De fet, el director de la institució fou Duran i Sanpere. A més del treball investigador, J. Amades publica diversos articles en l’organ de difusió periodica del centre (Revista de Dialectología y Tradiciones Populares [RDTP] a partir dels anys cinquanta. Veure bibliografia.

158.- Va establir relacions científiques i amistoses amb la majoria d’etnografs espanyols: J. Caro Baroja, J. Pérez Vidal, L.Fernández, F. Bouza Brey, E. Casas Gaspar, B. Gil, M: García Matos i altres.

159.- Així, el 1947, la Scottish Anthropological i la Folklore Society el van invitar al Folk Music and Folk Festival (Edimburg, 1948). J. Amades envia una comunicació titulada Music sheperds. També en aquest mateix any, Angelo Stefanucci, director de la mostra ” Esposizione Bibliografica sul Presepio” i autor de l’obra Storia del Presepio (Roma. 1944) va sol.licitar la seva publicació El Pessebre per a l’esmentada mostra.

160.- Per completar aquestes dades, vegeu A. DURAN I SANPERE, El Museu d’Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol, pag. 653-654.

161.- Quan sofrí aquest atac, va repetir de forma insistent:
“El meu pare es va ferir cinc vegades. A veure si jo també em feriré les mateixes!” Referit a l’autor per Consol Mallofré, Barcelona 21 de juny de 1989.

162.- F. de B. Moll, en una comunicació datada a Palma de Mallorca el 17 d’abril de 1948 (EJA) li deia el següent:
“Em sap molt greu que la malaltia li impedeixi treballar com abans i com tots desitjaríem que seguís treballant […] Déu faci que el puguem veure de bell nou amb la vigoria i el delit admirable que tant de treball profitós li ha permes de fer.”

163.- El testimoniatge de Julio Caro Baroja (Madrid, 28 de febrer de 1949. EJA) és eloq.-üent al maxim:
“Veo que sigue Vd. infatigable pese a contratiempos y adversidades. Espero que la mejoría actual sea definitiva y que los trabajos que va a empezar queden coronados de modo satisfactorio.”

164.- Per exemple, Raffaele Corso (director del Instituto Universitario Orientale di Napoli) va iniciar amb ell en aquests moments un actiu intercanvi epistolar. La primera comunicació que temin datada (Napols, 11 d’agost de 1948. EJA) de la postguerra de l’estudiós italia deia el següent:

“L’amico D.J. Caro Baroja mi ha favorito da Madrid, il Suo recapito, ed io “Danza dei Titani”., la quale si trova in parecchie province dell’Italia sotto diversi nomi […] So che sull’argomento esiste una Sua publicazione con riguardo alla Catalogna, citatat dal Caro Baroja nel volume “Los pueblos de Espana”, ma non riesco a procurarmela. Come fare?. Ecco la ragione per la quale mi rivolgo a Lei, per pregarla di indicarmi dove e da chi potrei acquistarla […] Del 1946 ho ripreso la Direzione della Rivista “Folklore” e sario lieto di poter recensire quelche suo recente lavoro o publcaziore quelche articolo sulle tradizioni catalane.”

165.- Mn. F. Baldelló així la va comunicar (Barcelona, 14 de juny de 1948. EJA):
” Plau-me enviar-li l’adjunt document pel qual es nomena a V. Col.laborador Honorari del nostre Institut. Suposo que li nova li sera agradosa, com també ho és per a mi que vaig tenir l’honor de presentar-lo. Tots els companys de l’ Institut, amb mossen Angles al cap, varen creure que era de justícia incloure el nom de V. entre els presentats.”

166.- Malgrat aixo, el Jurat, format per R. Aramón, Carles Riba i Pere Bohigas declara el següent sobre aquest treball:

“És un copiós recull sobre vocabularis del mestre de cases, el serraller, el fuster, el calcinaire, el guixaire, el comediant, el forner, el teixidor a ma, el sabater, el corder, el passamaner, el barretaire, el paraigüer, el paperaire i el carboner. Tots aquests vocabularis han estat presos de boca de gent més aviat vella, que ha fet l’aprenentatge i ha treballat sempre a la nostra terra, i ha viscut en ambient favorable per a conservar el lexic lliure de contaminacions. Aixo no obstant, es remarquen en l’obra del senyor Amades un cert nombre de mots que hom dubta si poden ésser mots tecnics o castellanismes. Dóna idea de la importancia del treball del senyor Amades el nombre d’oficis que compren, entre els quals n’hi ha alguns que estan en camí de perdre llur antic lexic. És obra de primera ma i que suposa un treball considerable.” Informe per a l’adjudicació del Premi Maria Aguiló de l’Institut d’Estudis Catalans, corresponent a l’any 1948, Barcelona, 16 d’abril de 1948. EJA)

167.- Constantino Cabal constata sobre aixo en una comunicació (Oviedo, 16 de gener de 1949.EJA):
“Cuatro líneas solamente para acusarle recibo de la suya y para lamentarme muy de veras de las calamidades que ha caído sobre Vd. y que, según la suya, ya van de vencida, q. a D. quiera el protegerle siempre que para pueda Vd. llevar a cabo su tan magnífica obra”.

Així mateix, Corso, assabentat de la millora, li deia (Napols 9 de febrer de 1950. EJA):

“Sono molto lieto di sapere che attende a nuovi lavori, per la migliore illistrazion e del patrimonio tradizionale della Catalogna.”

168.- Veiem, com a exemple, les paraules de J. Caro Baroja (Madrid, sense data. EJA) referides a l’interes d’A. Van Gennep sobre la seva producció:

“Me dicen que Van Gennep tiene gran interés en conocer sus publicaciones, pero como V. ha escrito tanto que es imposible seguirle, no sé cómo podrá satisfacer su deseo.”

Un segon exemple. Després d’assistir a un congrés sobre marionetes a Lieja (1958), el Dr. Hans Purschke li va escriure (Frankfurt, 25 d’agost de 1958, EJA) sol.licitant-li dades entorn a les marionetes a Catalunya:

“A Liege j’ai eu le grand plaisir d’écouter votre conférence extremement intéressante. Je regret beaucoup que les papiers était seulement imprimés en extract. Comme vous disais déja a Liege, sont votre trois indications sur marionnettes en Espagne dans le 13eme siecle – se je me ne trompe pas – fort intéressante pour mois et je vois prie beaucoup de me indiquer votre sources […] Je travaille sur une Histoire de marionnettes dans les pais autres d’Europe et pour ce-les vôtres indications serions tres importante pour mois.” (Joan Amades li va contestar amb data 7 de desembre de 1958 [EJA] donant-li les referencies exactes que demanava).

169.- El se caracter féu que regalés moltes obres. Així, gran nombre d’associacions estrangeres va coneixer alguns dels trets culturals de Catalunya. Un exemple. L’Asociación Tucamana de Folklore (Tucumán, República Argentina ) en agrair-li (25 d’octubre de 1951. EJA) la tramesa de l’obra Tradicions de Gracia, li va indicar:

“A propósito de tal gentil remisión que agradeceremos profundamente, debemos llevar a vuestro conocimiento que es poca cuanto poseemos en materia bibliográfica referente al Folklore de Cataluna y que en este sentido nos permitimos molestar a Vd. rogándole estudie la posibilidad de una donación o canje […] que redundará en beneficio de todos los estudiosos de nuestra entidad.”

Un altre exemple. Aurelio M. Espinosa (Stanford University, Department of Romanic Languages), prestigiós especialista en rondallística hispanica, va recórrer a ell (4 de març de 1949. EJA) perque li proporciones informació sobre folklore catala:

“Mil gracias por su bella edición de “Les cent millors rondalles populars”, que he recibido y leído con gusto y provecho. No veo versión de mi núm. 35 ?No podría encontrarme usted alguna versión catalana de este famoso cuento?. Espero sacar un nuevo estudio de este cuento solo, con algunas versiones nuevas, particularmente hispánicas peninsulares. Mil gracias otra vez. Me gustaría recibir obras de folklore de Cataluna de donde tengo muy poco. Poseo por fortuna la obra en 10 tomitos de Alcover […]”

Un últim exemple. Vicente T. Mendoza, president de la Sociedad Folklórica de México (México, D. F., 5 d’abril de 1953.EJA):

“[sus publicaciones] nos han puesto en contacto con el ambiente catalán, especialmente con el de la Ciudad Condal [.] sus fiestas y entretenimientos del primer tercio del mismo, así como los juegos de la infancia generalizados a todos los países, pero con rasgos particulares típicos de Cataluna”.

170.- Enrique Casas Gaspar (Madrid, 26 de mayo de 1950. EJA), folklorista hispa li assenyala:
“Está Vd. realizando un esfuerzo tan considerable en cantidad y calidad que da el cerrojazo a la explicación del folklore catalán, a la altura ya del mejor estudiado del mundo.”

171.- Per exemple, a l’International Congress of European and Western Ethnology d’Estocolm de l’any 1951, va causar viva sorpresa, tant per la seva acurada presentació com pel nombre de documents aplegats. Comunicació de Sam Owen Jansson (Musée Nordique), Estocolm, 1 d’agost de 1951. EJA.

172.- Fritz Krüger, Costumari Catala, RDTP, IX (Madrid, 1953), pag. 537-544.

173.- Arnold Van Gennep a Joan Amades, Boury-la-Reine,2 d’agost de 1951. EJA . Quan va rebre el tercer volum del Costumari, indica:

“J’ai reçu votre 3eme volume il y a quelques jours et je l’ai aussitôt avec un grand intéret et ma fait grand profit. Pour la 2eme édition de mon Manuel, j’ai pris chez vous beaucoup de paralleles intéressants: la gerbe de la maitresse, par exemple.” Bours La Reine, 2 de desembre de 1952. EJA.

Aquesta apreciació de Van Gennep ha estat contrastada mitjançant una altra via: José Pérez Vidal, etnoleg del CSIC, després d’una visita a l’estudiós frances, digué a J. Amades (Madrid, 12 d’octubre de 1956. EJA):

“El Prof. Van Gennep se interesó mucho por Vd. en la visita que le hice. Elogió su Costumari, del que había sacado muchísimas notas para su obra, en la que continúa trabajando.”

174.- Així, al llarg d’aquests anys, va col.laborar en algunes revistes internacionals, algunes de les quals són: Folklore Américas (University of Miami), Lares (Florencia), Revue de Traditions Populaires (París) Tradición (Lima), Fábula (Universitat de Göttingen), Tramontane (Rosselló), Anales del Instituto de Lingüística (Mendoza).

175.- Vegeu la cronologia.

176.- Un d’ells fou el Rosselló, ambit en el qual la transformació de les formes culturals tradicionals es produí rapidament. Un dels seus informants rossellonesos, li indica al respecte:

– “Ací, al Rosselló, ja no hi ha manera de trobar gran cosa o res, en materia de folklore. La deserció continuada de la gent de la montanya vers la plana i la vila, la desaparició de persones velles abans que ningú s’hagi preocupat de recollir lo que sabien o recordaven, és el motiu de que moltes danses, cansons i llegendes, hagin passat a l’oblit per sempre més.” M. Loiza, Amélie-les-Bains, 17 d’octubre de 1951. EJA.

– “Us agrairia que m’enviéssiu el plec on parleu del ball “Els Gafets” i en doneu la tonada i els grafics. Gracies per endavant. Vareig tindre coneixement d’aquest ball per gent vella de les muntanyes de Reyners i Montalba, llocs que jo crec són els darrers on s’ha ballat. Per un vell acordionista amateur -que ni tan sols coneix la solfa- vareig poder obtenir la transcripció musical que feu l’intel.ligent músic ceretense Manyach, qui ha volgut també satisfer els meus desitjos fent-ne l’arreglo per a cobla. Jo desitjaria, pero, que els dançaires cantessin i ballessin al ensems quest ball i al so del flaviol únicament. Vareig tindre la sort de poguer recollir la lletra de la cançó; no més qu’una dona molt vella s’en recordava i me la va cantar.” M. Loiza, Amélie-les-Bains, 4 de novembre de 1951. EJA.

177.- Recordem que ja amb anterioritat van citar uns textos en els quals es podia veure com des dels primers moments de la postguerra ja estava interessat per aquest tema. Vegeu supra nota 150. La dedicació a aquest genere no vol dir que deixés de treballar i investigar en altres temes.

178.- Stith Thompson, autoritat mundial en la materia, li va sol.licitar materials en diverses ocasions. El 1958, va estar uns dies a Barcelona. Algunes de les seves misives deien:
“I owe you an apology for not sooner answering your letter of some months ago. I am indeed interested in your index of Catalan tales, especially those which do not already appear in the Aarne-Thompson index. If I could receive these additional umbers by next November or December, I could make use of them to advantage.” Bloomington, Indiana University, 10 de juny de 1958. EJA)
“I am very grateful to you for sending me your analysis of the Catalonian folktales. The preparation of all these hundreds of items must have been very difficult and I appreciate these efforts very much, I will make my own work much more valuable.” (4 de setembre de 1958. EJA)

179.- R. S. Boggs ca mantenir un actiu canvi amb ell, demanant-li també informació sobre rondallística catalana i hispana. La consideració de Boggs vers J. Amades es va produir, per exemple, en publicar  algun article en la seva revista, “Morfología delCuento Folklórico Hispánico”, Folklore Américas, XVI -2 (Florida, 1956, pag. 13-31). Així mateix, la necrologica que Boggs escrigué per aquesta revista és una altra prova de la consideració vers J. Amades,

“The passing of one of Spains’s most prominent folklorists is mourned by his colleagues everywhere. He first became dedicated to folklore about the time of the first World War, and in 1917 published his first folklore article, on the origin of a Catalan proverb. His interest in folklore centred on his native Barcelona, but his horizon often extended from Catalan to Hispanic and International folklore.

His keen interest spread over many types of folklore, for his numerous books and articles, which number over two hundred, chiefly in folklore, embrace the fields of legends and tales, songs and dances, customs and festivals, art and crafts, speech and a variety of special themes. He prepared and excellent study on Morphology of teh folktale for Folklore Américas.

Let us hope that his family, friends and colleagues will see through to publication a number of unpublished valuable manuscripts he left behind. With the imposing body of his publications in our field and his lovable personality that inspired the devotion of all who knew him, he will live in this world as well as in the next”, Folklore Américas, XIX -1 (Florida 1959), pag.6.

180.- Director de la revista Fabulai de la col.lecció “Enciklopedia des Marchens”, ambdós projectes desenvolupats a la Universitat de Göttingenn. Sol.licita en diverses ocasions la seva col.laboració, publicant-li l’article “Les contes-devinettes de Catalogne”(Götingen, 1960. Fabula,3.  pag. 199-223.)

181.- W. Anderson, important especialista mundial en rondallística, va mantenir una relació molt cordial i calida amb ell, la qual cosa va facilitar-ne l’intercanvi científic. Així jutjava l’obra de J. Amades:

“Com a col.leccionista de material folkloric Amades ha recorregut repetides vegades al seva Catalunya (com Richard Wossidlo a Meckenburg o Edvald Tang Kristesen a Jutlandia) […] Des de fa un parell d’anys treballava junt amb altres en una classificació completa de rondalles populars catalanes, per tipus.” W. ANDERSON, “Joan Amades”, Fabula,3 (Göttingen,1960), pag. 186-187 (traducció nostra).

182.- Sobre els objectius, evolució o altres aspectes, vegeu, per exemple, A. M. ESPINOSA, Cuentos Populares Espanoles, I Madrid, CSIC, 1946, pag XXIII. Les següents paraules de W. Anderson (Kiel, 16 d’octubre de 1954. EJA ), en agraiment a una tramesa de J. Amades, són il.lustratives dels objectius d’aquesta escola:

“Grand merci pour les trois versions inédites de “Trois oranges”! Je ne les publierai pas, mais j’en ferai usage en analysant ce conte pour en reconstruire la forme originale et l’évolution postérieure.” (el subratllat és nostre).

183.- Remetem a la bibliografia general. És destacable per la serie Contribución a los estudios universales del cuento que publica en diverses revistes, una d’elles la del Centre de Lectura de Reus. Un comentari sobre alguns dels seus articles de rondallística (“Morfología del cuento folklórico hispánico, El viaje al Infierno, Cuentos de Rey Salomón”) fou realitzat per Bianca Maria GALANTI, Lares, XXIII, 3-4 (Florencia, 1957), pags. 98-99.

184.- En aquesta obra, va col.laborar-hi W. Anderson que fou l’encarregat de classificar les rondalles; amb anterioritat ja havia publicat una classificació de la rondallística catalana tenint com a font basica el vol. I de Folklore de Catalunya: “Eine Katalanische Märchen samm Lung”, Schweizenisches Arxiu für Volskunde, 50 (1954), pags.57-62.

185.- Paul Delarue, de la Société Folklorique Île de France, en la seva primera missiva (Ivry-Sur-Seine, 18 d’abril de 1952. EJA) indicava el següent:

“Je suis spécialisé dans l’étude de la littérature orale, du Conte populaire en particulier et il est tres utile pour moi de connaître le folklore de la Catalogne qu’a tant d’affinités avec le folklore français.”

El valor internacional de la seva producció es veié accentuat pel comparativisme implícit en els seus estudis, com espot deduir d’aquestes paraules de Roger Pinon (Musée de la Vie Wallonne, Liege, 10 de novembre de 1957. EJA):

“Je vous remercie aussi d’avoir bien voulu répondre a mes demandes concernant les marionnettes dans votre pays. Nous garderons, au Musée de l Vie Wallonne, votre réponse compte piece de folklore comparatif.”

186.- Per exemple, les paraules del Dr. Milko Maticetov (Solvenska Akademija Znanosti in Umetnosti – Institut per la Tradició Popular- , Ljubljana, 10 d’agost de 1956. EJA) permeten valorar amb més precisió el caracter de les relacions que establí:

“La sua risposta, cosi pronta e cosi gentile, mi ha commosso e pertanto mi sento in devere di riscriverle subito […] Debbo ringrziaria sentitamente per i dati fornitimi con tanta premura e cosi chiaramente!. Il Panorma delle rondalle catalane sulla rigenerazione mi e chiaro ora, per merito Suo[.]Per somma capita e senza dati eruditi e minuziosi sarebbe questo il contenuto del racconto che mi sta a cuore e del quale vorrei sapere se esiste o meno in Catalongna o latrove nella penisola Iberica.”

187.- No s’ha pogut esbrinar adequadament com arriba a produir-se aquest encarrec. Tot apunta cap al fet que fou mitjançant W. Anderson i Paul Delauré (secretari d’una comissió de la UNESCO dedicada a l’estudi de les rondalles).

188.- W. Anderson a Joan Amades, Kiel, 25 d’agost de 1957. EJA.

189.- Ibid. , Kiel, 23 d’octubre de 1957. EJA.

190.- W. Anderson a C. Mallofré, Kiel, 2 de setembre de 1959. EJA.