195.- En el moment de referir-nos a aquests aspectes és imprescindible coneixer les seves fonts formatives, metodologiques i teoriques. En primer lloc, cal citar les produccions literaries, historiques, folklorístiques i els models ideologics nascuts a l’empara de la renaixença. Els diversos aspectes que aquesta configura, foren aliment permanent en la seva tasca. Pero no tan sols hereta aquests aspectes sinó també altres, de caire negatiu per la seva tasca: refundició de texts impresos, no citació de fonts, etc. Juntament a les fonts renaixentistes, cal destacar tota la literatura de “canya i cordill”, la imatgeria popular, etc. , tan freqüents en els medis on es va moure. A més, no es pot oblidar la influencia d’obres com les d’A. Van Gennep (Manuel de Folklore Française contemporaine), P. Sébillot (Floklore de France), J. Frazer (Le Rameau d’Or), G. Cocchiara (Il linguaggio del gesto [1932], La vita e l’arte del Popolo Siciliano nel Museo Pitré, 1938), R. Corso (Folklore), P. Saintyves (Manuel de Folklore).
196.- Joan AMADES, Folklore de Catalunya, III, pag. 1383. Volem parar esment en el fet de la crida que fa vers la utilització dels mitjans audio-visuals per al treball etnografic.
197.- Ibid. , pag. 1424.
198.- Sobre aixo va assenyalar:
“La teoria general del folklore esta encara per fer i es fa difícil davant la constant ampliació del domeny de les investigacions que contínuament plantegen problemes i dubtes.” Joan AMADES, Folklore de Catalunya, I, pag. 23.
199.- Són molts exemples disponibles del seu pensament envers aquest assumpte pero potser in breu text, publicat el 1963, resumeix aquesta concepció:
“A través del examen de los documentos etnográficos catalanes de resabio más arcaico y primitivo parece deducirse la presencia de dos zonas culturales originarias, bien determinadas geográficamente, correspondientes al N. una de ellas, y al Mediodía la otra [.] Entre los vestigios de prácticas primitivas de carácter ritual y ceremonial que han llegado hasta la presente generación se percibe una notable diferencia bien acusada entre las dos Catalunas [.] La notable diferencia básica de documentos de raigambre profundísima, que se pierde en los remotos arcanos del hombre, distinción senalada por una delimitación geográfica bien precisa, parece revelar una procedencia distinta determinada quizá por una diferencia de razas: norte-europea la una y más bien afro-ibérica la otra [.] En la estampería tradicional catalana impresa pueden considerarse tres diferentes aspectos: el objetivo, el iconográfico y el iluminado. En la imaginería humilde destinada a los ignorantes ha sobrevivido la forma arcaica del libro dedicado a los analfabetos, formado únicamente por gravados sin palabra alguna aclaratoria, destinados a las masas iletradas para ayudar a su instrucción por la simple contemplación de imágenes y de grabados, cuya vista poseía a menudo una fuerza retentiva muy superior a la de la palabra.” Joan Amades, Cataluna, “Enciclopedia de la Cultura Espanola”, II, Madrid, Ed. Nacional, 1963,
pags. 201-202.
200.- Joan AMADES, Folklore de Catalunya, III, pag.1384
201.- Una viva il.lustració dels seu pensament en aquest sentit :
< La pagesia de moltes contrades, adhuc de les més civilitzades de l’Europa i de les més allunyades cronologicament dels temps prehistorics, molt especialment les dones, conserven encara, gairebé a penes descolorida, la credulitat avial : senten els terrors esglaiadors de la nit, de l’inconegut i de l’ inexplicable. Són molts encara els qui creuen en l’ intervenció dels morts, en les aparicions demoníaques i en el vagabundatge d’homes tornats besties o d’animes en pena [.] > Joan AMADES, Folklore de Catalunya, I, pag 80.
202.- Joan AMADES, Folklore de Catalunya, III, pag. 930
203.- El comentari que Radio Barcelona (17 de gener de 1959, programa Esto es radio) realitza el dia de la seva mort, permet precisar de forma més acurada la seva tasca.
“Tradiciones, leyendas, costumbres, canciones y bailes que conservan, aún, el antanón espíritu de nuestra historia y de nuestras virtudes radicales, fueron motivo de las más extranas investigaciones y tema de los más bellos escritos de Amades Gelats. Con su pluma de limpia y clara prosa, recreó costumbristas difuminados por el tiempo, que tuvieron, además, concreta constancia editorial en gran número de libros valiosos. Enamorado fervorosamente del caudal inagotable de un pretérito como el nuestro, prieto de contenido patriarcal y hogareno; riquísimo en expresiones de cálida entrana popular, Amades Gelats fue como un puente de oro entre las dos riberas de la Cataluna tradicional y la modernamente progresiva.” Font: EJA.
204.- Hem de tenir present que aquest estudi quedara condicionat pel model etnografic i antropologic a través del qual es realitzi, ja que un dels problemes que n’afecten la producció ha estat el mateix que el d’altres estudiosos de la nostra antropologia: els moderns corrents antropologics no han valorat, en la mesura suficient, l’esforç realitzat així com els ensenyaments que d’ells se’n puguin treure.
205.– Calendari de Festes de Catalunya, Andorra i La Franja, Barcelona, Fundació Serveis de Cultura Popular /Ed. Alta Fulla, 1989, pag. 558.
206.- Aixo, Carme ORIOL ho ha demostrat en la seva tesi de llicenciatura Aproximació a la Rondallística de Joan Amades: catalogació i fonts, Universitat de Barcelona (Tarragona), 1984, Inedita. Vegeu també: C. ORIOL, “Les fonts de documentació de Joan Amades com a rondallista”, Perspectiva Escolar, 104 (Barcelona, 1986), pag. 41-44.
207.- Així, gran nombre de documentació impresa que apareix en els seus treballs no esta ressenyada, com és el cas del Dietari del Antic Consell de Barcelona o de les Rúbriques de Bruniquer, de les quals va extreure abundant informació pero obviant indicacions precises de volums i pagines.
Si parlem de les fonts orals, no va considerar necessari assenyalar les referencies exactes dels seus informants. D’aquesta manera, en més d’una ocasió fou acusat de plagiar o copiar dades, com fou el cas del gendre de Salvador Vilarrasa que l’any 1950, mitjançant el Sr. Juan Moreno, de Ripoll, així li ho va indicar. Possiblement – sembla que fou molt probable, com s’ha posat al descobert gracies al seu epistolari- va usar la informació que S. Vilarrasa o T. Raguer li van enviar, sense citar la font concreta en el moment de publicar les dades. A més, considerava, equivocadament, que no era imprescindible per a la investigació:
“[.] la necessitat, que hom ve a suposar com a absoluta, de saber el nom del personatge consultat, fins al punt de negar valor al document que no pot acreditar la procedencia avalada pel nom de qui l’ha facilitat. La gent senzilla té molts perjudicis; un dels que estan força estesos és el del nom; molts tendeixen a amagar i dissimular el nom complet per por de que se’l faci objecte d’encís i se’ls doni mal per mitja del nom, segons una creença antiga i estesa per la majoria de pobles civilitzats d’avui [.] Considerem una indiscreció, en alguns casos adhuc ens atreviríem a dir una ofensa, el preguntar de manera directa i contundent el nom a una persona que ens ha rebut, i ens ha servit en allo que li hem demanat, sense que ell n’hagi tret cap profit.” Joan AMADES, Folklore de Catalunya, III, pag. 1415.
207bis.- Cal assenyalar que, gracies als seus amplis coneixements bibliografics va usar un gran nombre d’obres, moltes d’elles poc conegudes o treballades, com ara la de Julián de Chía, La Festividad del Corpus en Gerona (1895) o bé la de Víctor Balaguer,Las calles de Barcelona en 1865 (1888).
208.- Per exemple, és el cas de la narració de les festes que es feien a Sils per Sant Ponç (Costumari Catala [edició de 1983]. vol. III, pag. 589), descrites en una comunicació de Dolors Maymí, la Bisbal, 21-1.1926. Un segon exemple: les festes amb motiu del Corpus de Blanes (Costumari Catala [edició 1983], vol. III, pag. 145 ) són explicades en una lletra titulada Folklore Blanenc, sense data ni autor. D’altres comprovacions que s’han pogut fer són les referides a la festa de la sembra de pinyons de Cabanes (Costumari Catala, [edició, 1983], vol. III, pag. 621) i a les festes de la Santa Creu d’Anglesola (Guia de les festes tradicionals de Catalunya, pag. 150).
209.- Una de les crítiques més corrents que s’han fet de la seves obres, és la que Josep MASSOT i MUNTANER realitza sobre els volums del Folklore de Catalunya (Rondallística i Cançoner) per a Estudis Romanics (VII [Barcelona, 1959-1960], pag. 194-197). La seva crítica tingué com a eix la inexactitud d’alguns detalls i una no adequada organització de la documentació. Així, en referir-se al Cançoner, diu:
“L’ordenació seguida, barreja de l’element literari, el musical i l’etnografic és molt discutible i, algunes vegades, equivocada[.] En conjunt, podem dir que l’obra d’Amades és prou interessant com a vulgarització i per la significació que té dins la historia del nostre folklore, pero en el terreny purament científic, si bé és de gran interes per l’enorme nombre de documents que aporta -molts d’ells inedits-,no podem fiar-nos completament del que diu fins després de comprovar-ho per altres mitjans.”
210.- Joan TOMAS, Publicaciones de música popular en Cataluna (revistas, libros, colecciones, discos). Trabajos de búsqueda (estado actual), “Acta Musicológica”, XXXII, pag. 124.
“Con sentimiento hay que hacer constar que las citas de los nombres de los cantores, fechas en que fueron recogidas y procedencia de las canciones no son siempre exactas en las obras de este autor. Quizás la miopía, muy cercana a la ceguera, que padecía, le obligaba a forzar demasiado la memoria, y ésta no le era siempre fiel.”
211.- Per exemple, a Folklore de Catalunya, III, quan parla dels qüestionaris de caire etnografic, s’oblida els que va elaborar a l’AEFC.
212.- Sobre aquest tema vegeu Llorenç PRATS, “Els precedents dels estudis etnologics Catalunya. Folklore i Etnografia (1853-1959)” , Ciencia, 15 (Barcelona, 1982), pag. 26. Aquesta circumstancia es fa palesa en alguns dels escrits de J: Amades pero també és necessari assenyalar que, en la mesura de les seves possibilitats, ho va intentar:
“Hem reunit no sols els termes que concretament es referien al tragí, sinó també tot allo que amb ells es relaciona, i ens hem interessat tant per les coses mateixes, com pels qui les feien i per tot el que del seu ús i construcció es derivava. Hem procurat també reunir [.] tot altre element que al seu entorn pogués contribuir a fer coneixer els usos i costums dels que intervenen en el nostre tema, per poder reconstituir fins on ens ha estat possible l’ambient per ells viscut.” BCD, XIX (Barcelona, 1931), pag. 64-66.
213.- Sobre aixo, vegeu la presentació de Marlene ALBERT-LLORCA a l’obra de Joan Amades L’origine des betes, Carcassona, Ed. Garae/Hesiode, 1988. De fet, si poguéssim destil.lar la seva obra, un aspecte brillaria amb llum propia: l’aparició de la societat civil. Contínuament es fa efectiva la presencia de la Antonia Canari, dita la Capblanc, pentinadora, La Maria dels trossos,venedora de robes a terminis, La Rosalia Planqués, drapaire rossellonesa ( Joan AMADES, Guia llegendaria de Barcelona. El Raval, Barcelona, Estampa de la Neotípia, 1934, pag. 61-63 o de Valentí Carreres de Martorell, fill de mestre corder, Joan Miret, corder de Barcelona (Vocabularis d’indústries tradicionals, “Anales del Instituto de Lingüística, VIII [Mendoza, 1962], pag. 305-306) i molts d’altres. Prendre en consideració la valua d’aquesta dimensió dels seu treball, permet jutjar amb més fredor aquells comentaris entorn a l’autenticitat dels seus materials. Tenir com a font d’informació l’oralitat li va permetre inventariar actes o manifestacions de la cultura popular desconeguts i difícils de comprovar per altres mitjans.
214.- Vegeu Dominique BLANC i Marlene ALBERT-BOSCH, L’imagerie catalane. Lectures et rituels, Carcassona, Ed. Garae/Hesiode, 1988.
215.- Una de les seves fites més importants sempre fou el fet de propiciar la presencia de Catalunya a l’exterior:
“Amb l’intent d’aportar elements de judici i estudi als homes de ciencia i que Catalunya aporti els seus materials a l’obra mundial de l’etnografia, ens hem decidit a fer el present recull [.].” Joan AMADES, Folklore de Catalunya, III, pag. 930.
216.- Ajudar a la recuperació de la festa és un dels valors més destacats de la seva producció, fet llunya ja en el temps:
“Últimamente había tenido el gozo de tratarle personalmente y hoy hace dos anos exactamente que se hallaba en nuestro pueblo a fin de obtener fotografías del “Ball de Faixes” de la localidad que gracias a él hacía su resurgimiento toda vez que su esposo nos facilitó la música del mismo que tenía recogida y que creíamos desaparecida.” Francisco Parés a Enriqueta Mallofré, Sant Martí de Tous, 20 de gener de 1959. EJA.